1. Mutació. Un any després de l’elecció de Nicolas Sarkozy com a president de la República Francesa, Emmanuel Todd publicava un llibre, Després de la democràcia, en el qual ja advertia sobre el personatge i l’època que s’obria: “No ha arribat al cim de l'estat malgrat les seves deficiències intel·lectuals i morals sinó gràcies a elles: respecte dels forts, menysteniment dels febles, amor pels diners, desig de desigualtats, necessitat d’agressió, assenyalament de caps de turc als barris perifèrics, als països musulmans o a l’Àfrica negra, vertigen narcisista, posada en escena de la vida afectiva i, implícitament, sexual”. L’avantatge que s’hagi fet elegir, deia Todd, “encarnant i acompanyant el que hi ha de pitjor entre nosaltres és que ens obliga a mirar la realitat de cara”. Divuit anys després, Nicolas Sarkozy, aquell home que semblava que s'havia de menjar el món, arriba al jutjat, sortint del seu arrest domiciliari sota control, per rebre la notificació d’una condemna de cinc anys de presó. Què ha passat? La fascinació pels diners és d’alt risc.
L’accés de Sarkozy a la presidència de la República Francesa no va suposar només una mutació de la V República, que des de llavors ha deixat de ser reconeixible –des del primer dia va trencar amb els fonaments heretats del general De Gaulle–. Va més enllà: és un dels primers senyals de la construcció política del que s’anomenarà neoliberalisme, en què els poders econòmics –amb el reforç del nou espai comunicacional– aniran prenent el control dels estats, desdibuixant les democràcies liberals. És el pas del capitalisme industrial al financer i digital en què ens trobem ara i en el qual es reiteren els senyals que la democràcia fa nosa.
2. Trump. Un procés que ha trobat el seu moment culminant amb Donald Trump, que normalitza el menyspreu a les institucions i situa l’autoritat del president per sobre de qualsevol control. Fins al punt que s’ha convertit en un acte de voluntarisme afirmar que al final del seu mandat hi haurà eleccions presidencials. La crisi de la democràcia no és una idea, s’encarna dia a dia, amb Trump pretenent manejar el món al seu caprici, buscant la seva glòria sense sentit dels límits. I a França, Emmanuel Macron, que sovint havia festejat Sarkozy com a referent, està atrapat en la impotència en un moment en què l’extrema dreta és qui capitalitza el desordre. És a dir, el desconcert d’una política disminuïda als ulls de la ciutadania, que fa créixer la desconfiança de la democràcia.
Emmanuel Todd parlava del risc d’una desnaturalització, inclús una desaparició, de la democràcia. I des de llavors són molts els senyals que s’han acumulat en aquesta direcció. El cicle neoliberal que va obrir Sarkozy (i l’Amèrica de George Bush) i que no va aturar Obama, que malgrat la seva singularitat i empatia en les formes, no va deixar marques rellevants al seu pas, està ara en una fase decisiva en funció de fins on arriba Trump amb la seva destrossa dels hàbits i tradicions democràtiques. Però que es multipliquin les violacions manifestes de les llibertats bàsiques sense que la societat americana reaccioni és extremadament inquietant. I Europa està patèticament encongida en un món en què els autoritarismes creixen.
3. Trets. Els cinc trets que Emmanuel Todd destaca de la desorganització mental de Nicolas Sarkozy no són rars: “incoherència del pensament, mediocritat intel·lectual, agressivitat, fascinació pels diners i inestabilitat afectiva”. Tots junts donen un retrat robot que es troba sovint en figures predominants de l’escena pública i que Donald Trump ha fet especialment visibles. Una de les incògnites és fins a quin punt el deliri trumpista seguirà expandint-se o en algun moment quedarà atrapat en la seva capacitat més manifesta: la falta d’empatia, l’ego que li surt per la perruca. I quan es perd el món de vista, passada la curiositat pot haver-hi reaccions inesperades. ¿Massa Trump pot acabar sent la tomba de Trump? ¿O es pot imposar indefinidament tan poc empàtica arrogància? Sarkozy va obrir el cicle neoliberal a Europa, Trump l’ha adoptat amb la ràbia i la supèrbia com a manera d’estar al món. Quins són els plans de futur dels seus beneficiaris, els que manen de veritat?
