Bernard-Henri Lévy, cuit en la seva tinta
El millor retrat recent que he pogut trobar de Bernard-Henri Lévy és involuntari i el signa Fernando Savater en un article publicat l’any 2015 al diari 'El País', i que curiosament es titula “Caca”. Escrivia Savater (no tradueixo per no faltar al respecte al prominent ideòleg basc de l’ultranacionalisme espanyol): “Hace tiempo Bernard-Henry Lévy me contó las barbaridades que decían de él en las redes sociales. Tenía un dispositivo de aviso para cuando su nombre aparecía mencionado, a cuyo reclamo se apresuraba a comprobar descortesías e indecencias”. Algú que activa alarmes per no perdre’s ni un esment del seu nom, ni sobretot un insult, a les xarxes, és algú que té una relació tan infantil i tortuosa amb el seu ego que produeix una certa tendresa i tot.
BHL va fer saltar la banca de la seva pròpia impostura intel·lectual (per manllevar el títol d’Alan Sokal i Jean Brickond) l’any 2010, quan en un article a 'Le Nouvel Observateur' va voler exhibir-se practicant la caça major i va disparar una ràfega del seu habitual confeti filosòfic ni més ni menys que contra Kant. Llàstima que ho fes apel·lant a l’autoritat d’un altre filòsof francès poc conegut però, segons BHL, de tota solvència: Jean-Baptiste Botul, que en unes conferències impartides a un grup de neokantians al Paraguai els hauria demostrat que el seu mestre, era, com resumia Lévy, “un fals abstracte, un pur esperit de pura aparença”. El problema va venir quan es va saber que Botul no havia estat mai al Paraguai ni encara menys havia dit ni escrit mai tal cosa, per la senzilla raó que Botul no existeix. Ell i el seu corrent de pensament, el botulisme, són pures invencions de Frédéric Pagès, un escriptor satíric que acostuma a divertir-se (i a divertir els seus lectors) amb equívocs d’aquesta naturalesa. De manera que qui va quedar retratat com a pura i falsa aparença va ser BHL.
A partir d’aquí, tot fa baixada i no ve d’un pam. Cal admetre que s’ha de tenir coratge per denunciar els populismes i els nacionalismes i fer-ho al costat de Josep Ramon Bosch, un ultradretà encausat per amenaces proferides precisament des de perfils falsos a les xarxes socials (tot i que la causa va ser degudament arxivada per aquesta justícia espanyola que BHL qualifica d’impecable, perquè el delicte hauria “prescrit”). O per equiparar l’independentisme català amb Vox, amb la mateixa frivolitat amb què iguala Mélenchon i Le Pen. Val a dir que, aquí, les trepidacions polítiques dels últims anys també han provocat la inevitable aparició d’intel·lectuals d’aquests que confonen la intervenció en la realitat amb l’expansió i autocontemplació del seu propi llombrígol. Però de moment no val la pena dir-ne res.
Amb tot, no podem deixar d’estar d’acord amb una de les afirmacions contundents (els impostors sempre s’expressen amb molta contundència) de BHL a l’entrevista que li va fer Jordi Nopca: “El problema del nacionalisme és que et torna idiota”, deia. És completament cert. Només s'hi pot afegir que la vanitat i els diners també.
