Herois de la Transició
Feia temps que no teníem notícies del rei emèrit d’Espanya, Don Joan Carles, i quan n’hem tingudes ha resultat que estava ocupat mirant de subornar el líder d’una organització d’extrema dreta -Miguel Bernad, de Manos Limpias- perquè deixés d’assetjar judicialment la seva filla, i la Corona sencera, a canvi de dos milions d’euros. Fa temps també que no sabem gaire res de Jordi Pujol, aquell pare de la catalana tribu i referent no ja ideològic sinó també moral per a molts dels seus compatriotes, que va resultar que tenia la vertadera pàtria ubicada a Andorra i a Suïssa, com el seu amic Fèlix Millet. No hem deixat de saber coses, en canvi, de Felipe González, aquell artífex de l’Espanya moderna transmutat en el gerro xinès més loquaç que mai hàgim conegut (si se li aboquen monedes en abundància, canta la tonada que se li ordeni), i, últimament, en exterminador -a sou, sempre a sou- de joves líders socialistes que no van assistir a classe el dia que donaven la lliçó titulada “come y calla”. Són només tres noms, però no escollits exactament a l’atzar, perquè entre tots tres van representar com ningú l’anomenat esperit de la Transició. Van ser el rei bo, el socialista bo i el català bo, cadascun amb les seves particularitats, és cert, però suposadament imbuïts d’una vocació de servei a la comunitat que els va convertir, a ulls i en paraules de molts, no tan sols en dirigents modèlics, sinó en veritables herois salvífics que havien sabut tirar endavant un projecte comú en temps d’extrema dificultat, qui sap a canvi de quins sacrificis i de quina temperància gairebé sobrehumana.
Qui sap a causa de quanta mentida i de quanta indecència, seria interessant reunir-los avui tots tres perquè es fessin la foto no ja de la mort de la Transició, sinó directament de la seva pública i notòria descomposició. Naturalment que no són ells tots sols, i que les trames i els protagonistes del relat (¿encara es diu “relat”?) que se’ns ha venut sobre la construcció d’un estat de dret impol·lut damunt els fonaments del que havia estat una dictadura criminal sorgida d’una guerra civil, es diversifiquen i s’espesseeixen fins a l’esgotament per poc que s’hi dediqui un mínim d’observació. Però apel·lem al valor simbòlic que sens dubte acumulen aquests tres noms per donar una idea del fenomen paranormal en què s’ha convertit Espanya, on l’únic partit polític de tot Europa que està imputat en el seu conjunt per la justícia -investigat, perdó- és l’únic que té opcions més que serioses de presentar-se a unes eleccions i guanyar-les, si convé per majoria absoluta.
Joan Carles I d’Espanya, Jordi Pujol, Felipe González. Darrere d’ells no hi ha tornat a créixer l’herba, i els seus hereus han tingut existències atribolades i ansioses (en el cas de Sánchez, l’avi Felipe ha escanyat el nét per proclamar després que ell encara no es creu Déu). Quin espectacle tan intensament desagradable, quina democràcia sense qualitats i quina marca Espanya que ens queda després de tot plegat.
