VISCA EL SISTEMA

El país on es diu bon dia (4)

Els intents de minoritzar el català fins a reduir-lo a la residualitat han estat continus

Havíem dit que una cultura va lligada a una llengua i a un país, però en el cas de la cultura catalana això no és exacte. Si ens circumscrivim a l'estat espanyol (els casos de la Catalunya Nord, Andorra i l'Alguer van a part, i són molt diferents entre ells) el que ens trobem és una cultura que té l'estat en contra. Hi haurà qui discrepi d'aquesta afirmació, però les proves són tan clamoroses i quotidianes, i s'ha arribat a normalitzar de tal manera el que no és normal en absolut, que només es pot dir que ho vegi qui ho vulgui veure. La diversitat lingüística i cultural d'Espanya és recollida de mala manera a la Constitució del 78, quan consagra el deure de conèixer el castellà i limita l'oficialitat de “les altres llengües espanyoles” a les respectives comunitats autònomes. Es fixa així un marc jurídic de desigualtat flagrant, que ho diu tot sobre l'aversió històrica d'Espanya (planificada per ser un estat jacobí com França, culturalment i lingüísticament homogeni) a la pròpia diversitat interna, i molt particularment a la lingüística i cultural. Els intents de minoritzar el català fins a reduir-lo a la residualitat han estat continus al llarg de 300 anys, i encara avui diversos partits polítics tenen aquesta idea com a objectiu absolutament prioritari. Res fa pensar que això hagi de canviar.

A falta d'estat, doncs, els ciutadans del país on diem bon dia tenim una nació que no és política, sinó cultural i lingüística, una altra vegada més capaç de mostrar-se amb claredat a l'estranger que no d'articular-se per dins amb normalitat. La cohesió interna sempre és precària, i el mercat i l'espai comunicatiu definits per aquesta llengua i aquesta cultura segueixen estant dividits i fragmentats. Alguns d'aquests ciutadans assumim la denominació de Països Catalans que va encunyar Benvingut Oliver a finals del XIX i que va popularitzar Joan Fuster als anys 60 del XX, però hem d'admetre que ni és una denominació plenament compartida ni té cap presència significativa en el temps de la globalització. Mentrestant, hem interioritzat mentalment la separació artificial (i del tot intencionada) del País Valencià, les Balears i Catalunya com a comunitats autònomes de l'estat espanyol fins a un punt que ens ha dut a un nivell de desconeixement mutu molt més elevat del que ens podem permetre (i no em referesc als moviments separadors de la dreta valenciana i illenca, sinó a actituds “catalanistes” viciades). Hem d'admetre també que el Procés ha acabat de posar políticament de manifest aquesta situació, amb una Catalunya que ha fet un intent (fallit, però intent) de superar l'hegemonia del nacionalisme espanyol i unes Balears i un País Valencià que s'ho han mirat de lluny i amb les respectives classes polítiques fent equilibrismes per marcar distàncies (amb algun cas especialment aspre com el de Mònica Oltra, de Compromís). Les diferents velocitats i tendències del catalanisme polític i cultural a cadascun d'aquests Països Catalans reflecteixen i alhora aprofundeixen la seva falta d'articulació.

El país on es diu bon dia (3)

Més continguts de