11/11/2022

Sedició: desescalant

3 min
El president del tribunal, Manuel Marchena, durant el judici.

Va ser durant el debat d’investidura de Pedro Sánchez (gener de 2020) que aquest es va comprometre a revisar el delicte de sedició amb l’argument que calia homologar-lo al que preveuen altres legislacions europees. Mutatis mutandis, la mateixa expressió que va utilitzar dijous al vespre per fer l’anunci de la presentació d’una proposició de llei del PSOE i Unides Podem en aquest sentit. Fins a aquell moment, només Podem ho havia proposat. I els independentistes defensaven l’amnistia, una via que els socialistes i populars de la mesa del Congrés es van encarregar de deixar tocada al seu dia, a l’oposar-se que fos tan sols debatuda al ple del Congrés. Però no hi ha mal que per bé no sigui. Els seus efectes, com s’ha vist, es poden assolir progressivament per altres vies, encara que sigui a còpia de remar més i més fort.

Esclar que quan Sánchez va adquirir el seu compromís ja era conscient del pronunciament d’algunes instàncies internacionals que havien posat en relleu no només que el tipus penal de la sedició era una rara avis en el concert europeu occidental, sinó sobretot la desproporció de les penes en comparació amb altres delictes més o menys similars contra l’ordre públic a Alemanya, França, Itàlia, Bèlgica o Suïssa, sense anar més lluny. Per això, en un exercici de coherència que va fer enfadar molt el jutge Llarena, aquest desajust amb els estàndards europeus el van evidenciar els jutges que van denegar l’extradició de Carles Puigdemont o d’altres líders independentistes a Alemanya, Bèlgica o Suïssa. Però també organismes com les Nacions Unides o el Consell d’Europa, i fins i tot un moviment global com Amnistia Internacional.

Per això, la qüestió havia de formar part inexorablement de l’agenda de la desjudicialització. Com bé ha significat el president Pere Aragonès, l'eliminació de la sedició, el principal delicte pel qual van ser condemnats els presos de l’1-O, farà més difícil perseguir judicialment l'independentisme. I és que els articles 544 i 545 del Codi Penal de 1995 —denominat el Codi Penal de la democràcia— es van limitar a reproduir la regulació vuitcentista de 1848 —l’any de la primavera dels pobles a Europa, menys a Espanya, esclar, encara sota el jou absolutista d’Isabel II, que va esclafar l’intent de revolució republicana–. Eren anys en què sovintejaven també els pronunciamientos i els cops d'estat protagonitzats pels habituals espadones.

Sigui com sigui, el 1995, mentre a la majoria de països del nostre entorn o ja no disposaven d’aquesta figura o anava associada a altres delictes menors com la desobediència i els desordres públics, aquí es van limitar a canviar la cadena perpètua per severes penes de presó. ¿Potser el record del 23-F de 1981 va influir en l’ànim del legislador? La sala segona del Tribunal Suprem, encapçalada per Manuel Marchena, va saber aprofitar aquesta anomalia per imposar algun tipus d’escarment, ja que no podia acudir al delicte de rebel·lió, que no encaixava per enlloc, tot i la petició fanatitzada de la Fiscalia fins a l’últim moment, ni tampoc als desordres públics, que també va descartar, com també haurà de fer quan hagi de recalcular la pena un cop aprovada la reforma del Codi Penal perquè no hi va haver violència ni intimidació. Per això és important que aquesta deixi clar que el delicte de sedició desapareix i que no queda substituït pel nou delicte de desordres públics agreujats.

La reacció de la dreta política ha estat l’esperable: acusacions de traïció a Espanya per part dels mateixos que comparen Lluís Companys amb Millán Astray, apel·lacions als barons jacobins socialistes a oposar-s'hi, crides a no deixar impunes les conductes de 2017. En fi. Però l’important a hores d’ara és estar atents a la reacció dels sectors judicials, que aviat han de decidir sobre la inviabilitat dels recursos contra els indults i que temen que més tard la sentència de l’1-O serà desautoritzada pel Tribunal Europeu de Drets Humans. Tot i que, s’hi posin com s’hi posin, el correctiu d’Estrasburg ja s’entreveu. No cal ser un gran jurista per constatar que els alçaments públics, els tumults o la violència impròpia són “creacions” dels jutges espanyols, que només ells han vist i que és difícil que passin el filtre. En tot cas, en un estat de dret l’únic subjecte amb legitimitat democràtica directa per aprovar les lleis és el Parlament. I els jutges han de limitar-se a aplicar-les. 

Joan Ridao és professor de dret constitucional a la Universitat de Barcelona
stats