Catalunya sencera, Catalunya possible
L’amnistia –quan arribi– ens permetrà situar el debat polític en el futur i no el passat. Cadascú tindrà el seu relat i els seus greuges, però almenys la recança i la rancúnia no interferiran tant en el disseny de la Catalunya futura. Això no vol dir que el Procés no hagi deixat rastre; al contrari, n’ha deixat un de molt important, i és que l’epicentre ideològic del país s’ha desplaçat, potser no tant com pensàvem fa uns anys, però sí de forma notòria; de tal manera que els consensos que van fer possible la Catalunya actual –la de la Transició– ja no ens són útils. Cal refer-los. I cal que siguin sancionats per la majoria. La situació actual, en què el “marc de convivència” és un Estatut escapçat a Madrid i no votat per la població, ha de ser considerada com una anomalia intolerable.
Les nacions es basen en l’adhesió a un marc jurídic i simbòlic que representa la majoria de la població. Simplificant, a Catalunya tenim tres grans blocs: els que volen un país independent; els que volen un país més sobirà però vinculat a Espanya d’una manera o una altra, i els volen que la situació es mantingui com fins ara. I, a més, hi ha un bloc transversal que considera que el futur del país ha de ser fruit d’un acord ampli, forjat a Catalunya, i que sigui referendat a les urnes. És possible que d’aquí en surti una síntesi?
Aquest repte ha de ser compatible amb una altra mena d’acord, potser no tan decisiu però sí més urgent: la gestió dels problemes que no tenen espera. Això vol dir que les diferències pel que fa al futur no han d’impedir el diàleg i la concertació entre partits, i entre governs; qüestions com l’educació, el canvi climàtic, la llengua i el benestar no poden ajornar-se; no podem ser un país en què el bosc no ens deixi veure els arbres. Per això cal que els partits grans s’acceptin mútuament, sense renúncies però sense vetos.
Per mi, aquest doble esforç interpel·la principalment el PSC, ERC, Junts i els comuns. Són aquestes forces les que, per la seva història i la seva diversitat, han de fer l’esforç de construir un nou consens. Tant de bo altres formacions amorosissin el seu dogmatisme per afegir-s’hi; en qualsevol cas, sense el concurs dels quatre primers, cap aposta ambiciosa serà possible. I és això, el que cal: una Catalunya possible, que potser no és la Catalunya sencera, però segurament és el que més s’hi assembla.
Hi ha un precedent, de tot això. El 1979, després de les primeres eleccions municipals, el PSC, el PSUC, CiU i ERC, és a dir, el catalanisme polític, va signar “pactes de progrés” a tots els ajuntaments per reforçar el consens bàsic de l’època –autonomia, normalització del català, polítiques de benestar–. El paral·lelisme és evident... però el consens de 1979 ja no és el mateix. Bona part del catalanisme ja no combrega amb el marc constitucional. Aquest desplaçament del centre de gravetat ha de ser tingut en compte. I de la mateixa manera que l’independentisme, sense renunciar a res, ha de fer passes en direcció a aquest nou consens, les forces no independentistes han de recórrer la seva part del camí, i ho han de fer –matís important– de forma sobirana, és a dir, garantint que el que facin a Barcelona no ho desfaran a Madrid, com va passar amb l’Estatut de 2010.
És clar que, encara que tot això fos possible, caldria enfrontar-se al mur constitucional i al joc brut de l’Estat. Però el consens bàsic continua essent imprescindible, i pel camí la societat catalana en sortiria enfortida. Perquè potser no hi ha una majoria clara per la independència, però el que segur que no hi ha és una majoria clara, ni tan sols una majoria feble, en favor de la Constitució i la monarquia.
Aquesta Catalunya possible és el meu desig improbable per al 2024.
