12/05/2022

Sensellarisme: no fem tot el que podem

3 min
Una persona dormint al carrer al Passeig de Gràcia de Barcelona.

Segons les Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS) a Catalunya hi ha almenys 25.000 persones que no tenen llar. Viuen directament al carrer, en albergs per a persones sense llar o en habitatges temporals com els refugis per a dones. L’estratègia integral per a l’abordatge del sensellarisme a Catalunya, dissenyada per la Generalitat l’any 2017, i que buscava crear un marc comú de metodologies per atendre aquesta problemàtica, parlava també de quasi 22.000 persones que vivien en habitatges inadequats, com per exemple assentaments i barraques, sense accés als subministraments bàsics.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

La falta de dades oficials no és un problema només a Catalunya, on entitats com Arrels insten els municipis a dur a terme recomptes de les persones sense llar. HOGAR SÍ (Fundació RAIS) estima en 33.000 les persones que viuen al carrer a tot Espanya. És, més o menys, la població d’una capital de províncies. De fet, en paraules de la seva subdirectora, el problema del sensellarisme a Espanya és equivalent a gestionar la ciutat de Sòria. Malgrat no ser una tasca senzilla, hauríem de poder-hi trobar solució. 

Viure al carrer mata. L’esperança de vida d’aquells que no tenen sostre és 30 anys inferior a la dels que tenim la sort de comptar amb una llar. Des dels problemes de victimització, ja que més de la meitat de les persones que viuen al carrer han estat víctimes d’un delicte, fins a no poder alimentar-se correctament, o dormir de manera estable. I malgrat que afecta més els homes, ja que elles tendeixen a tenir més xarxes de suport, quan una dona arriba a viure al carrer ho fa en una situació de deteriorament molt més avançada. 

El dubte està en per què, si estem parlant de pocs milers de persones, seguim patint un problema de sensellarisme. Un problema que durant la pandèmia es va fer més evident, al confinar-nos tots a casa i quedar-se al carrer aquells que no tenien on protegir-se. A tot l'Estat hi ha 20.000 places per a persones sense llar. La gran majoria en albergs o pisos compartits. Però aquest sistema no funciona. I no només en el nostre cas, sinó en cap país que hagi intentat acabar amb el sensellarisme amb llits en albergs. Poder crear un projecte vital, amb objectius i esperances personals, passa d'entrada per comptar amb un lloc estable on viure, i poder tenir, si es vol, una família. Les places als albergs i hotels no només són cares per a l’administració, sinó que no donen resposta a la necessitat real d’aquelles persones que viuen al carrer. La seva aspiració no és tenir un sostre i un matalàs, sinó una llar. 

El sistema actual, a més de la gran institucionalització que implica, es basa en un model “meritocràtic”: cal complir uns requisits estrictes per poder accedir a solucions públiques. Poder tenir un allotjament permanent és una carrera d’obstacles que comença quan  s’entra en un allotjament d’emergència i continua mentre es van complint compromisos per accedir a diferents serveis. Al final, gran part dels participants en aquests programes acabant caient pel camí, tornant al carrer. És, doncs, un sistema que perpetua el sensellarisme, i que, a la llarga, té un cost notable per a les arques públiques. Països com Finlàndia van optar per un model basat en els drets de les persones, prioritzant l’accés a l’habitatge, que es garanteix des del principi. Això permet a les persones sense llar prendre les seves decisions sense estar condicionades pel fet de no tenir-ne o de no saber si la mantindran en un futur. En 7 anys han aconseguit reduir en més d'un terç les persones que viuen en una situació de sensellarisme, i han passat de tenir 2.000 places d’alberg a només unes 50. 

A Espanya comptem també amb una avaluació rigorosa d’una iniciativa d’aquestes característiques, el programa Hàbitat. Des d'HOGAR SÍ i Provivienda s’ha analitzat aquest model en 12 ciutats, incloent-hi Barcelona. Els resultats són clars: amb un cost molt semblant al sistema d’albergs, s’aconsegueix un canvi real. Deixem de perpetuar el sensellarisme, les persones participants guanyen en benestar i salut i es redueixen les taxes de depressió o soledat no desitjada. Alhora, la gran majoria mantenen el seu habitatge un any i mig després de tenir-lo. A Barcelona hi ha també el programa Primer la Llar, amb resultats molt esperançadors. 

Aquests models locals haurien de generalitzar-se, perquè, fins ara, les polítiques estatals han fet sempre el mateix: aplicar models que, en el fons, perpetuen situacions de pobresa. No podem esperar que generin un canvi real en la vida de les persones. I aquesta és, segons la famosa formulació, la definició de bogeria: fer sempre el mateix esperant-ne cada cop resultats diferents. Hem de deixar de repetir el mateix sistema i confiar en la innovació social de les experiències locals, que ens permetran millorar la vida dels ciutadans, en molts casos reduint el cost per a l’administració en el llarg termini. I la clau per saber si aquests models funcionen, més enllà dels nostres biaixos i prejudicis, és el triangle màgic de mesurar-ne, avaluar-ne i difondre'n els resultats.

Elena Costas és economista i sòcia de KSNet
stats