Les ones electromagnètiques no es transmeten per l'aigua; les sòniques, a través de canvis de pressió, sí. Les electromagnètiques viatgen a la velocitat de la llum, 300.000 km/segon; les sòniques, a 1.500 km/segon i, com que són mecàniques, la seva velocitat varia en funció de les condicions del medi en què es propaguen, la temperatura de l'aigua, etc. Amb el so es produeixen els efectes de reflexió i refracció, és a dir, que les ones no es transmeten en línia recta, a diferència de les electromagnètiques a l'aire o al buit.
En conseqüència, l'arma naval ofensiva per excel·lència és el submarí, perquè és difícil de detectar. Sempre que hi ha hagut un poder naval dominant –el Regne Unit als segles XIX i XX, els EUA al XX–, la contrapart –Alemanya i l'URSS, respectivament– ha desenvolupat una força submarina per raons d'eficiència: li permetia aconseguir una alta capacitat militar amb una inversió reduïda.
El submarí, com que opera en un medi dens com l’aigua –1g/cm³–, està sotmès a una gran pressió, 10 kg/cm² a 100 m de profunditat. És una dificultat gran, juntament amb la manca de l'oxigen necessari per al funcionament dels propulsors, que són màquines de combustió interna. Fins a l'arribada, el 1957, dels submarins nuclears, que no necessiten oxigen, els submarins tenien una propulsió elèctrica amb bateries, que es carregaven amb motors dièsel que funcionaven quan el submarí era a la superfície.
Als anys 20 del segle passat Espanya disposava de submarins model Holland de disseny britànic. Amb l'arribada de la República, el ministre de Marina, Giral, i el seu successor Rocha van llançar un nou programa de submarins Classe D, de projecte espanyol, que es va formalitzar el 1934. La Guerra Civil i dificultats tècniques i industrials van allargar la construcció vint anys i els vaixells es van lliurar amb el que l'armada va qualificar de “vint deficiències greus”.
Espanya va construir submarins convencionals Daphne i Agosta dels anys 60 als 80, idèntics a projectes francesos, construïts a Espanya amb materials i equips importats de França. Quan als anys 90 Espanya decideix construir submarins per a l'exportació, acorda amb França dissenyar i construir en col·laboració un nou submarí convencional, l'Scorpène. Va ser un èxit tècnic i comercial, i es va vendre a Xile, Malàisia i l'Índia. La indústria de submarins és important. Un submarí convencional com els referenciats té un cost d’uns 500 M€ i assegura un mercat estable per la dependència del comprador respecte del constructor.
El 2002 es va decidir construir un nou submarí per a l'armada sense col·laboració amb França, l'S-80. És una decisió que torna a la tradició d'autarquia dels anys 30. França ha seguit venent submarins Scorpène. Espanya, després de la separació de França, no ha exportat submarins…
Els últims anys, a Espanya, el submarí S-80 ha estat construït sense especificacions de disseny ni processos de construcció o estàndards d'equips i sistemes contrastats per l'experiència. A conseqüència de la interrupció abrupta de la col·laboració amb França, es va tallar la col·laboració amb els subministradors francesos d'equips i components essencials, vàlvules de casc, sistemes de bufat de llast, sistemes hidràulics per a timons, etc. Navantia s'ha vist obligada a especificar sistemes i buscar empreses que els fabriquin. S'ha trigat 23 anys a construir el prototip de l'S-80 i els problemes de disseny han obligat a allargar-lo 9 metres i a augmentar-ne el desplaçament en 500 tones.
Un submarí requereix una doble capacitat. La tècnica, per projectar i construir un vehicle complex, i la industrial, amb una xarxa de companyies capaç de fabricar els equips i els components necessaris. En un submarí la fiabilitat és essencial perquè en condiciona la seguretat.
Finalment, el sistema de combat d'un submarí –detecció, tractament d'informació i gestió– requereix una capacitat contrastada per l'experiència.
És en aquestes dues qüestions –la fiabilitat dels equips i els components i l'eficàcia del sistema de combat– on el programa S-80 ha mostrat febleses. Espanya no disposa d'ecosistemes industrials amb capacitats consolidades en aquestes dues àrees.
Espanya té una triple experiència: a) el disseny i la construcció autàrquica de submarins classe D i S-80, que ha resultat en sobrecostos i terminis excessius; b) la construcció de submarins amb projecte d’un tercer i equips i sistemes importats, com en els programes Daphne i Agosta, que ha satisfet la necessitat interna de submarins però que, al no disposar la propietat del projecte, no han pogut ser exportats; i c) el disseny i la construcció compartits amb un estat i una indústria amb capacitat provada, i la venda a tercers en el marc d'aquesta col·laboració, com ha estat el cas del programa Scorpène de Navantia amb Naval Group, de França, que és una experiència que sí que ha tingut èxit tècnic i comercial.
Aquesta última alternativa ha donat millors resultats que les altres dues per la qualitat del producte, la transferència de tecnologia i el mercat aconseguit. En aquest àmbit, Espanya té a Europa només dos possibles socis industrials: o reprèn la col·laboració amb França o negocia una alternativa amb Alemanya o eventualment amb Suècia, que recentment ha guanyat el concurs per construir submarins per a Polònia. Hi ha raons polítiques i industrials a favor i en contra d’una alternativa i l'altra, però la decisió és transcendent.
El mercat de defensa europeu evoluciona cap a la integració, i això dona suport a l'alternativa c) de cara a futurs programes de submarins. És vital tenir-ho en compte ara que les actituds dels EUA i de Rússia fan que l'autonomia estratègica de la Unió Europea estigui, més que mai, en joc.
