El sentiment de culpa per obrir una aixeta
A servidor de vostès, que sent responsabilitat i empatia per la sequera que estem patint, li entra un sentiment de culpa quan obre l'aixeta. Sigui per rentar-se les dents o per netejar els plats, em produeix angoixa pensar que la meva aixeta està llevant aigua d'un pantà mig sec i buit. Moltes altres persones se senten igual. Les notícies de la sequera, les restriccions i les instruccions per estalviar aigua s'han dirigit, eminentment, a la població general.
I ho sento, però no hi ha dret. Perquè les llars no som els responsables ni els causants del problema. Quan un aprofundeix en les dades, s'assabenta que el sector agrícola, l'industrial i el de serveis s'emporten el 85% del consum. El 15% és subministrament, incloent-hi el que s'utilitza a l'administració per a la jardineria pública. D'altra banda, se sap que la falta d'un adequat manteniment de canalitzacions d'aigua produeix pèrdues d'uns 700 hectòmetres anuals; això és, al voltant d'un 15% de l'aigua recollida i emmagatzemada. És a dir, les llars gastem menys del que es perd per fuites de canonades que no estan ben segellades.
La manca de plantes dessalinitzadores a Catalunya és enorme en comparació amb altres ciutats d'Espanya. No m'agrada la idea d'haver de prendre aigua de la mar i contribuir a més desequilibris mediambientals. Però el canvi climàtic és un fet i Europa no pot revertir per si sola aquest problema, que és d'origen mundial. Sabent que els episodis de sequera seran una constant d'aquest segle, fins que sapiguem si podem revertir l'escalfament del planeta Terra és responsabilitat de les administracions tenir un sistema suficient i alternatiu de producció d'aigua dolça. És imperatiu per a la nostra agricultura, economia, subsistència i autosuficiència.
En l'agricultura hi ha també camí per recórrer en els sistemes de reg eficient. Hem crescut fins a aconseguir el 79% dels cultius, però necessitem ser exhaustius, perquè l'estalvi que falta aconseguir en agricultura gairebé equival a tot el consum privat d'un any.
I per això la pressió que es posa sobre el ciutadà és profundament injusta. Paguem els nostres impostos, som els que menys aigua consumim i, a l'hora de la veritat, som a qui s'imposen les prohibicions. De fet, no es poden regar els jardins privats, però sí els públics.
Jo continuaré tractant d'estalviar aigua, per descomptat. Però segueixo indignat per com ens fan sentir sobre aquest tema.
