Els fantasmes existeixen. Avui els fantasmes són els padrins. Els avis, els iaios, la gent gran, la tercera edat, l’edat daurada… D’aquí quatre microsegons els batejaran com a quarta, cinquena, mil·lenària edat. Com a bella vellesa; bellesa domesticada, reposada, simètrica; cicle primaveral de la maduresa ben gestionada… Fins i tot van perdent el nom, els noms. Ja no hi ha JO. Hi ha la socialització espectral. Són ànimes en pena: ningú els veu. Ningú els vol veure. Mireu.
A la dona la posen al llit a les sis de la tarda. Fins a l’endemà, a les deu, ja no es pot moure. La cuidadora ve de deu a sis. La dona viu al llit. Ha de viure al llit. Si hi ha res ha de pitjar el botó de l’explosió nuclear. I han d’obrir de patac la porta. Tot per moure’s. Algú pot dir: però on són els fills? Tant se val, si hi ha fills o no hi ha fills. Estan sols. Sols dins de casa. Sols a la ciutat. Sols al món. Ni els diners compten.
A l’home li van trobar bitllets escampats per tot arreu. Milers d’euros. I milers d’objectes, de coses, d’andròmines, trastos, rampoines… Diògenes sense filosofia. Diògenes sense memòria. L’obesitat, la bulímia, de l’acumulació de la desesperació. Obriu la porta: no puc. No puc. Esbotzeu-la. I s’escampa aquella riuada, aquella rubinada de no res, de ningú.
Obriu la porta a l’home que, vestit amb pijama, creua el carrer amb un bric de llet a les mans. Com una Pantera No Rosa sense color, sense esma. No veu res del que l’envolta. Ningú el veu. Somnàmbul de la solitud. Després no pot entrar a casa. Les claus dins. Truca. Perforeu la porta. Demà més. Demà més no saber on va. Demà més no hi ha manera de tornar a entrar a casa.
A les ciutats els padrins queden atrapats als pisos. Són les seues presons. Calabossos, gàbies. Condemnats a no sortir o a no saber com tornar-hi. Reclusos de la solitud. Amb una sentència d'autosuficiència. La soga diària. I anar-se escanyant ells mateixos. La vida, al final, era això: un suïcidi permès entre tots. La mort més silenciosa, invisible, intangible: la d’un fantasma.
Les ciutats són castells de fantasmes de padrins. Places fortificades impenetrables, inexpugnables, inexplicables, inenarrables per als éssers que volen ser humans. ¿Les ciutats estan preparades per als avis? ¿La societat és conscient de la vellesa sense bellesa? ¿De la jubilació pagada amb solitud i no res? Algú dirà que això ja és una pandèmia. No. És una cultura. Som culturalment assassins. Criminals, botxins, sicaris de padrins. Caldria un Servei d’Emergència de Padrins (SEP). Però no és possible.
Hi ha una emergència, però no es veu l’emergència. Ni sirenes, ni llums. Quan l’homicida mira la víctima no s’hi veu emmirallat. Mai s’hi veu. L’ésser d’avui no veu el no ésser de demà. El jove no veu el gran. Ningú creu que serà padrí. El padrí és un anunci d’un senyor-senyora amb somriure de filferro de viatge al Carib Benidorm i amb fesomia d’eternitat feliç anís. El padrí és un producte: no és una persona. El padrí és un negoci: no és un ésser humà. El padrí és un fantasma dins del castell dels fantasmes. Un fantasma que ha perdut fins i tot el llençol. Tombat, estirat, allargat. Despullat. Nu. Mort. Aviat, fins i tot un marbre (que serà de PVC) sense nom: “Aquí no reposa ningú”.
