7/9: La Caixa i el Barça

La caixa de pensions i el Barça són dues institucions nascudes per l’impuls de la societat civil catalana en el tombant entre els segles XIX i XX, un moment en què aquesta societat -després de la guerra de Cuba i la crisi del 98- decideix dotar-se d’unes eines modernes per organitzar-se ella mateixa, davant de la fallida de l’estat. Gràcies a la força d’aquesta societat civil, que les sent com a pròpies, i al seu arrelament en la Catalunya que les va crear, aquestes dues institucions van anar agafant la musculatura necessària per fer el salt cap a horitzons més amplis i operar, cadascuna en el seu terreny, en l’àmbit espanyol i, en ocasions, en l’internacional. Semblaven seguir la sàvia constatació de Joan Alcover a La Balanguera : “Sap que la soca més s’enfila com més endins pot arrelar”. Les dues institucions es van fer grans perquè tenien arrels fortes que els garantien el fonament bàsic. Quan aquestes institucions fan el salt a àmbits més grans, poden tenir la temptació d’oblidar d’on venen, qui i per a què les va crear i què els va donar i encara els dona força. Si ho fessin, s’equivocarien. Perquè, continuant amb la imatge d’Alcover, si la soca que s’enfila molt amunt es desarrela, qualsevol cop de vent la farà caure.