18/04/2011

El setge

3 min

Comenta Maquiavel en els Discursos sobre la primera dècada de Titus Livi que res no és més digne per a un capità que pressentir les decisions de l'enemic. Ho diu seguint Epimanondes, el general tebà que derrotà en diverses ocasions els espartans, i afegeix que la paciència ajuda a conèixer l'abast real de les decisions dels adversaris, perquè no n'hi ha prou amb la força per vèncer. Molts cops ha succeït, assenyala Maquiavel, que quan un combat s'allarga fins a la matinada, qui ha vençut creu que ha perdut, i qui ha perdut, ha vençut. Aquest error ha fet decidir coses contràries a la salvació de qui les ha decidides, com els succeí a Brutus i Cassi, que per error van perdre la guerra, ja que, havent vençut Brutus a la seva ala, Cassi cregué que havia perdut i que tot l'exèrcit havia estat derrotat. Desesperat, volent escapar de la derrota, se suïcidà.

Inscriu-te a la newsletter Pensem Les opinions que et fan pensar, t’agradin o no
Inscriu-t’hi

El fragor de la batalla política actual al nostre país ha allunyat del centre del debat el veritable problema: la relació amb Espanya. L'Estat es nega a assumir la responsabilitat que té en la generació del desastre econòmic en què estem immersos. Es nega, doncs, a corregir els errors i carrega contra les comunitats autònomes, en especial la catalana, perquè de fet l'Estat està immers en una guerra per reconstituir-se constitucionalment. Mentrestant aquí s'ha generat una trifulga política rellevant com a conseqüència dels ajustos pressupostaris a què haurà de fer front el nostre Govern en els pròxims mesos.

Què hi ha darrere de tot plegat? Em va impressionar molt sentir la ministra responsable de la Sanitat a Espanya donant lliçons als responsables de la Sanitat catalana. Eren unes declaracions oportunistes, com les que molts cops podem sentir de polítics de qualsevol partit. Declaracions que semblaven aferrades a l'actualitat més candent però que de fet, vaig pensar, obeïen a una estratègia de molt llarg abast. Pajín encenia un misto en forma de lliçó de modos. Pajín, mitjançant la demagògia, volia demostrar definitivament que tot el problema de la nostra sanitat es limita a la voluntat amagada del Govern de desmantellar la sanitat pública. Va anar massa lluny, perquè oblidava que el model de sanitat pública catalana és un model de consens, nascut i mantingut a base de consens. Pajín volia que un flanc del nostre exèrcit pensés que l'altre estava definitivament derrotat.

Espanya ha desenvolupat una estratègia per derrotar Catalunya: l'estratègia del setge. Es plantegen derrotar-nos nacionalment, acabar amb la diferència inassumible que som, mitjançant un setge de llarg abast. Les declaracions de Pajín en representen l'escaramussa, l'hostilització; l'espoli fiscal i l'escanyament financer, la contaminació dels nostres pous d'aigua potable. L'Estat, convençut que la seva supervivència dependrà de la nostra desaparició, desplega una estratègia que, a risc de posar-lo en perill, donat que Catalunya n'és la font més important de recursos, el pot fer guanyar la partida. Si s'han de refer, l'esforç haurà valgut la pena. Des d'Aznar a Zapatero, petits èmuls d'Azaña i d'Ortega, Espanya ha implantat un setge permanent, duríssim, a Catalunya, en tots els flancs possibles. Infraestructures, estructures cíviques de tots els Països Catalans, difusió de la llengua i de la cultura, sistema financer, presència internacional, jurisprudència constitucional... No hi ha baluard català que no estigui vigilat per una torre espanyola, pou que no hagi estat contaminat, via d'escapament que no sigui constantment hostilitzada. Espanya espera que un moment o altra Catalunya es partirà per la meitat, menjada per la fam i per les dissensions interiors, dividida en faccions, afeblida dramàticament per la incapacitat de maniobra; temptada per una solució que la normalitzi i la integri al conjunt de la normalitat hispànica.

Aleshores el setge haurà finit i tot serà com hauria hagut de ser sempre: espanyol.

L'any 1498 Pisa i Venècia feien la guerra a Florència. Els venecians decidiren assaltar els dominis de Florència entrant per la vall de Lamona i ocupant el vilatge de Marradi. Des d'allà van assetjar el fort de Castiglione. Els florentins assetjats i els venecians assetjadors estigueren molts dies enfrontats, patint tota mena de necessitats, sense sentir-se els uns i els altres amb prou força per atacar i derrotar l'adversari definitivament. Quan els venecians estigueren convençuts que els florentins estaven acabats a dins de les muralles del fort, decidiren aixecar el campament i retirar-se a Bersighella i a Faenza per refer-se i prendre'n possessió. De bon matí una dona sortí de Marradi per cercar aigua i aliments. Els venecians no en feren cas. La dona, en veure que aquests s'allunyaven en silenci i refiats, corregué a avisar els florentins que, en descobrir que els assetjants no eren tan forts com es pensaven, s'envalentiren i ocuparen amb rapidesa el que els altres havien abandonat. Per molt que ens assetgin, Epimanondes tenia raó: n'hem de saber més que ells.

stats