La seva lluita, 70 anys després

“Considere una feliç predestinació haver nascut a la petita ciutat de Braunau sobre l’Inn; Braunau, situada precisament a la frontera entre aquests dos estats alemanys [Àustria i Alemanya], la fusió dels quals se’ns presenta -almenys a nosaltres, els joves- com una comesa vital que ha de dur-se a terme de la manera que siga”.

Així comença el primer capítol (“A la llar paterna”) d’un dels llibres més famosos del segle XX, i probablement de tots els temps. Els lectors més avesats, els que tinguen el gust una mica educat en els valors literaris més elementals, ja hauran comprès, en observar la sintaxi del fragment, que no estic parlant ni de La muntanya màgica ni d’ Ulisses ni d’ A la recerca del temps perdut. El llibre en qüestió és Mein Kampf [ La meva lluita ], el pamflet autobiogràfic d’Adolf Hitler.

L’any 2015 -ara mateix- van expirar els drets d’autor d’aquesta faula racista, per la qual cosa una intensa inquietud ha embargat les ments benpensants de tot el continent davant la possibilitat que el llibre puga ser reeditat lliurement. En realitat, després de la Segona Guerra Mundial l’autoritat nord-americana d’ocupació va traspassar els drets del volum a l’estat de Baviera. Això, a la pràctica, va suposar que el llibre no s’haja reeditat a Alemanya en les últimes set dècades. Tot i que fins a l’any 1945 se n’havien venut més de 12 milions d’exemplars (es calcula que un 20% de la població alemanya l’havia llegit totalment o parcialment), les edicions posteriors a aquesta data han estat clandestines. I, tanmateix, el llibre es pot descarregar d’internet sense problemes en diferents traduccions, com he pogut comprovar personalment...

Sempre m’ha semblat que tot el que ha envoltat Mein Kampf té a veure excessivament amb una prevenció excessiva davant el poder de la lletra impresa. No negaré que un llibre pot canviar el curs de la història. Però aquest, en concret, és un catàleg de collonades tan superlatiu que només algú amb el cervell prèviament jivaritzat de fàbrica podria deixar-se influir negativament.

El problema amb Mein Kampf, en realitat, no és que siga l’origen d’un projecte vastament criminal, d’un pla colossal per a la instauració de l’assassinat i la barbàrie. És, a més de tot això, una cosa pitjor: el producte d’un mal escriptor. Si Adolf Hitler haguera viscut en l’actualitat, no s’hauria molestat a escriure un llibre. Ara difondria els seus desvariejos en YouTube, en Twitter, en Facebook o en qualsevol altra acreditada xarxa de les anomenades socials. Als anys 20, però, les vies de difusió encara eren avorridament limitades. I el llibre tenia un prestigi -a la pàtria de Gutenberg- a què qualsevol esclafaterrossos podia aspirar.

Setanta anys després, no veig el perill que puga suposar la difusió lliure d’aquesta obra. La primera reedició que se n’ha preparat, i que acaba de sortir a la llum, és un volum profusament anotat, un treball “científic” que busca dissuadir els lectors de cap més volat d’endinsar-se en un riu verinós. Però ho tornaré a repetir: no m’imagine cap individu de l’espècie de descervellats més habitualment pronazis ( skin heads i semblants) seient en un sofà més o menys còmode disposant-se a llegir els foscos disbarats hitlerians.

És significatiu que la polèmica sobre la possibilitat de reeditar Me in Kampf haja coincidit amb una colpidora imatge que ha fet la volta al món: el president Obama plorant, en una patètica escenificació d’impotència, per no poder dur a terme cap dels seus plans per a controlar la venda i l’usdefruit d’armes als Estats Units. L’any 2009, el Servei d’Estudis del Congrés nord-americà calculava que al país hi havia 310 milions d’armes en circulació. En aquest any, la població dels Estats Units era de 306,8 milions de persones, la qual cosa significa que hi havia més d’una arma per habitant. ¿Voleu un motiu de preocupació? Ací en teniu un. Això sí que fa por, i no un patètic caporal austríac divulgant estupideses sobre un paper a l’entorn de la supremacia de la raça ària.

L’Europa de l’any 2016, per sort, no comparteix -encara- l’excitació estatunidenca per la pólvora. Les dues guerres mundials -que no van afectar el territori dels EUA- van devastar a consciència el Vell Continent, i això és una vacuna poderosament eficaç contra determinats cants de sirena. No crec que hagem de témer res per la reedició del llibre de Hitler. Hi ha amenaces pitjors, perills molt més inadvertits. Un llibre no deixa de ser un llibre. Ni que l’haja escrit un petit monstre egòlatra i orat.