La singularitat del finançament singular
De moment, l’únic que té de singular el nou i esperat finançament autonòmic de Catalunya és que probablement dorm el somni dels justos, i per culpa de les mamografies andaluses. Pot sorprendre, però és així. M’explico.
Que s'allargui la feina de la comissió catalana encarregada de la proposta no necessàriament farà que trobi, de sobte, la llum de l’estrella que ens ha de guiar cap a l’acord. Amb la composició que se li va donar, i a la cerca d’un equívoc consens, la cosa, crec, ja no dona per a més. S'especula que el fet que la proposta d'aquesta comissió no es presenti ja –la comissió no té altra guia que l'acord d'investidura i ha tingut prou temps per treballar-la– es deu a la por que, si d'aquí dos mesos es presenta la del govern espanyol, es constati un desquadrament que doni lloc a múltiples interpretacions.
Sigui com sigui, la qüestió és que probablement el govern espanyol s’havia fet la il·lusió que Andalusia, com Extremadura, hauria avançat les seves eleccions, i que, per tant, la Sra. Montero, a hores d’ara, estaria fent campanya a casa seva sense la responsabilitat d’haver acordat res amb els catalans. Una reforma que, així, aprovaria una nova vicepresidenta substituta, que carregaria el mort d'haver-se "supeditat als interessos dels secessionistes", i que estaria intentant de totes les maneres fer extensiva la reforma a la resta de comunitats. No deixa de ser curiós que el desastre de les mamografies de les dones andaluses ho hagi retardat tot. El president Moreno Bonilla no s'atreveix ara a anar a eleccions, la candidata socialista continua a la vicepresidència del govern i la “singularitat catalana” queda esperant al vagó de cua.
Desafortunadament, el caos de les mamografies no era previsible: així és la política i el pes real que tenen els acords d’investidura. Però sí que era i és previsible la resta: la comissió d’estudi, els terminis tant fixats com violats, els eufemismes del redactat possible buscant l’acord, la diversitat previsible de les interpretacions que se’n derivaran, i les reaccions contràries, sigui quin sigui el text emès. Per tant, a hores d’ara, i a risc òbviament d’equivocar-me, faig suposicions des de la meva bola de vidre, sorgida de l’experiència de veure com el hàmster roda i roda. Anticipo. Tindrem, efectivament, un acord! Com sempre, gràcies a l'empenta catalana, prou criticada. D'entrada, amb ordinalitat, però matisada sobre si el rànquing a preservar és el d’un euro més envers la comunitat que ha de quedar per sota, o d’un euro menys que la que tindrem per sobre. Gens trivial. I, a partir d’aquí, la singularitat es vendrà com una correcció sobre el paràmetre específic de distribució de recursos: allò de la població corregida, ajustada i, si s'escau, augmentada! Tot a partir del que cada comunitat al·legui, ad hoc, alterant, conjunturalment almenys, l’ordinalitat fixada anteriorment. Per a Catalunya serà alguna cosa que tingui a veure amb demografia i immigració, tensions en el cost de vida i els conceptes ja incorporats de policia, presons i llengua pròpia, etcètera. I tot això, sense més justificacions, donarà una determinada liquiditat, fora de les bestretes actuals. Acabat el soroll català, entraran totes les comunitats amb les seves reivindicacions: població ajustada per edat ponderada, despoblament, ruralitat... Una altra al·legarà la seva singularitat orogràfica i ramadera, l’analfabetisme, la pobresa, la desigualtat o la insularitat, doble o triple, i si em permeten la broma, per a qui algun d’aquells paràmetres no li resulti convenient, el nombre de fruiters per metre quadrat. La bilateralitat multilateral. Tot això calculat sobre l’ordinalitat inicial, amb una factura que en cada cas l’administració central recolliria contra els ingressos propis (això en si mateix seria el principal avenç!), davant del sant temor al dèficit ("i això qui ho paga?") expressat per la presidenta de l’Airef.
Gestionar l’IRPF quedarà per a més endavant. Aprofundir en la responsabilitat fiscal, un cop totes les comunitats hagin quedat arrenglerades, serà cosa per a temps nous. Recaptar tots els impostos i pactar l’anivellament, ad calendas graecas. D'incorporar les comunitats forals a l’invent, ja no se’n tornarà a parlar més. El seny dels mateixos catalans dirà allò tan conformista de "no podria ser d’altra manera". El nou govern conservador, tot i les queixes esgrimides, donarà per bona la tasca feta, alleugerit que el merder hagi passat durant el govern anterior, i content que el desgast del procés d’aprovació hagi erosionat una vegada més els sobiranistes catalans.
Tant de bo m’equivoqui, el hàmster s’hagi fet gros i acabi trencant la meva vella bola de vidre.
