13/12/2020

Sobirania i educació

4 min

No hi ha canvi de govern sense la seva llei orgànica d’educació. Anem a un ritme d’una llei cada cinc anys. Vuit en els 40 anys de democràcia, i cap amb consens parlamentari. Espanya té una tradició ancestral, que es remunta a l’alternança en el poder de conservadors i liberals, que estableix que el partit que guanya les eleccions s’afanya a promoure una nova llei orgànica sobre educació. El PP mai ha votat a favor d’una reforma educativa impulsada per un govern socialista, i a la inversa. Tot plegat genera una forta inestabilitat en el món de l’ensenyament. A Catalunya fa 11 anys que tenim la LEC -llei d’educació de Catalunya-. Governi qui governi les institucions, el marc jurídic és el mateix. I preservar l’estabilitat del conjunt del sistema educatiu és fonamental per no provocar desconcert entre la comunitat educativa.

Els darrers anys hem demanat amb insistència la supressió de la Lomce (2013), també coneguda amb el sobrenom de llei Wert. Una llei que, hipotèticament, havia de posar fi al fracàs escolar; volia homogeneïtzar els continguts que havien d’estudiar els alumnes i pretenia “espanyolitzar els estudiants catalans”, com va afirmar el seu promotor, l’aleshores ministre d’Educació José Ignacio Wert. Es buscava minar les competències autonòmiques i recentralitzar l’Estat, com bé va dir l’aleshores consellera d’Ensenyament de la Generalitat Irene Rigau.

La Lomloe, coneguda com a llei Celaá, pretén enterrar definitivament la polèmica llei Wert. Entronca amb la LOE (2006). Certament, significa una millora en el terreny pedagògic, però atempta contra alguns principis de la LEC. Hi ha tres aspectes importants que resulten afectats, amb relació al model d’escola catalana que s’ha anat construint al llarg dels anys i per l’acció de diferents governs.

No blinda la immersió lingüística, en contra del que alguns han afirmat interessadament. El projecte estableix que les administracions educatives decideixin la proporció de l’ús de la llengua castellana i la llengua cooficial com a llengua vehicular. Això permetrà, en el futur, interferències en la nostra política lingüística. I no ho podem acceptar. Per a nosaltres la immersió lingüística és garantia d’equitat. Tal com assenyala la normativa vigent, tots els alumnes han de tenir un domini ple de les dues llengües, i si pot ser d’una tercera, en acabar els estudis obligatoris. El català és el nexe d’unió, un factor clau de cohesió social. Aquest fet resulta especialment rellevant en una societat tan diversa i plurilingüe com la catalana.

A Catalunya hi ha una llarga tradició d’iniciativa social, de xarxes d’institucions de caràcter plural, que han impulsat projectes i promogut valors. Les escoles concertades són filles d’aquest esperit i, actualment, escolaritzen el 32% dels alumnes catalans, un percentatge molt elevat, atípic a Europa i Espanya. Constitueixen un gran actiu de país i fan possible la llibertat d’elecció de projecte educatiu per part de les famílies. Menystenir-les és atacar de ple el Servei d’Educació de Catalunya, format per centres de titularitat pública i centres privats concertats, els quals presten un servei d’interès públic. En apostar prioritàriament per les escoles de titularitat pública, la nova llei condemna els centres concertats a ser un simple recurs de substitució temporal allà on no arriba l’oferta pública, sense tenir en compte la demanda social.

I, finalment, la llei Celaá elimina l’apartat 4 de l’article 122 bis de la Lomce, que feia referència a les competències dels directors i les directores a l’hora de gestionar el personal docent i definir els requisits de determinades places. Sota expressions laudatòries de l’autonomia dels centres i del lideratge pedagògic es pot amagar la voluntat de limitar la singularització dels centres de titularitat pública, en la mesura que disposaran de menys eines per fer efectiu el seu projecte educatiu.

Quan la llei Celaá entri en vigor, Catalunya haurà perdut sobirania en el terreny educatiu. Tant el Parlament de Catalunya com el govern català veuran afectades les seves competències per aquest nou marc orgànic espanyol. Hem de ser conscients de les conseqüències que tindrà per al model d’escola catalana, un dels pals de paller de la nostra societat del benestar.

stats