Sobre la unió dels catalanistes (1911)
Peces històriques triades per Josep Maria Casasús[...] Convençut, com estic, de que Catalunya s'encamina vers la pròpia lliberació, l'esmicolament del Catalanisme, sigui motivat per lo que es vulgui, no em dóna a mi aquell desconsol que a tants aclapara i que, segons dieu, produeix tan dolorós avorriment a molts dels qui, ni per un moment, han deixat de glosar el Codi polític de Manresa i el Codi econòmic de Balaguer. Jo no sé pas si la Unió Catalanista era quinze anys enrere més ufanosa que ara, ni si era gaire més estimada que ara. Jo lo que sé és que, com diu el senyor Franquesa, la Unió Catalanista no ha claudicat mai, i aquest fet per si sol ha d'esvair l'avorriment en els cors que tampoc han claudicat encara, perquè encara saben a on poden trobar companyia digna d'ells i a on llurs conviccions han de trobar l'estímul de la perseverança. I perquè el títol d'Unió Catalanista no perdi la seva adjectivitat n'hi ha prou amb que uneixi als catalanistes per poquíssims que siguem. Jo puc assegurar, doncs, que la Unió Catalanista té vida llarga, car lo dia que per circumstàncies fatals arribés a desaparèixer com a entitat constituïda, seguiria existint de fet, puig que sempre hi hauria un lligam espiritual entre els bons catalanistes, sigui la que sigui la llur manera de pensar en referència als demés problemes de la vida. [...]
Los homes s'agrupen obeint a forces internes que no saben capir ni analitzar. Molts dels qui són a la dreta haurien d'ésser a l'esquerra, i, al revés, molts de l'esquerra haurien d'anar cap a la dreta. I molts de tots indrets vindrien amb nosaltres si ens coneguessin, i molts, ¡molts! tornarien si gosessin. Ah! Com s'hi aferrarien aquests que no volen confessar llur errada a la primera agrupació forta que es fundés si, seguint el vostre consell, els joves la donessin per a fer foc nou amb llenya nova! [...]
