09/11/2021

Socialistes darrere la roca

2 min

El ministre de la Presidència del govern d'Espanya, Félix Bolaños (que és la veu i la cara de Pedro Sánchez quan no es considera oportú que Pedro Sánchez posi la seva veu ni la seva cara) va aprofitar el passat cap de setmana per esmussar les expectatives que hi pogués haver (sobretot per part d'ERC) sobre la protecció del català dins la nova llei de l'audiovisual: res de quotes, si de cas ja un dia d'aquests es trobarà la manera de “garantir la protecció de les llengües cooficials” (mal dites cooficials, cal afegir de seguida) i ja ho veurem. Gairebé simultàniament, la consellera d'Acció Exterior i Transparència del govern de Catalunya, l'eminent (no és ironia) Victòria Alsina, feia públic que el seu homòleg espanyol, el ministre d'Afers Exteriors, Unió Europea i Cooperació, José Manuel Albares, li va “tancar la porta” quan li va demanar el seu suport per demanar que el català pugui ser llengua oficial al Parlament Europeu. Albares, pel que es veu, no va tenir ni el detall de dir que s'ho miraria o que hi pensaria: no d'entrada, no rotund, i prou. El català, com és sabut, no pot ser oficial a Europa si l'estat espanyol no ho demana o, si més no, si no posa entrebancs a la petició (com els ha posat sempre).

Són dues galledes d'aigua freda damunt les relacions entre els governs d'Espanya i Catalunya, i entre els socialistes i els independentistes catalans, d'ERC i de Junts. Però sobretot són dues galledes gratuïtes, innecessàries i que s'entenen només des del temor secular que té el PSOE (i, per extensió, el PSC) de perdre força dins d'Espanya si es considera que fan massa cas “als catalans”. Que hi hagi oferta de pel·lícules en català a les plataformes digitals, o que el català (una llengua europea tan vàlida com qualsevol altra) es parli amb normalitat a les institucions europees no són coses de l'altre món. Si es fessin, no posarien en perill la unitat d'Espanya, ni costarien diners ni causarien cap daltabaix. Serien, senzillament, decisions normals en un país que es proposés d'assumir de manera igualment normal la seva pròpia diversitat lingüística i cultural. Serien decisions sensates, i molt d'acord amb la línia política d'un partit que demana ser considerat socialdemòcrata.

Però és debades. La dreta espanyola ha imposat un marc conceptual dins del qual la diversitat s'entén com el contrari de la unitat, i la unitat (de la pàtria, s'entén) és el tòtem a preservar i adorar. El PSOE viu encara amb el complex d'inferioritat de ser el partit dels que van perdre (la Guerra Civil, s'entén també) i amb l'ai al cor de ser titllats de “mals espanyols” a la mínima que mostrin connivència amb elements sospitosos d'heretgia contra el tòtem de la unitat, els catalans els primers de tots. Tenen, ara que s'ha posat de moda adjectivar l'ansietat, un quadre d'ansietat patriòtica. I això els du a posar-se la bena abans de la ferida, com en els dos casos que hem comentat. És una llàstima, perquè així, i en contra del que promet un dels seus eslògans, no hi ha manera d'avançar mai cap enlloc.

Sebastià Alzamora és escriptor
stats