CRÍTICATV

Un sociòpata com a president

“Aquesta sèrie és una comèdia sobre el valor i l’ambició, però per a gent amb trastorns mentals pot resultar pertorbadora”. La llegenda apareix, mig en broma, mig preventivament, com una advertència abans que comenci el primer capítol de The politician, que acaba d’estrenar Netflix. És del creador Ryan Murphy i indubtablement és plena d’elements recurrents que identifiquen el productor. La sèrie exposa la batalla de Payton Hobert, un adolescent fill d’una família multimilionària que es vol convertir en el president del seu selecte institut de Santa Barbara i aspira a ser el futur president dels Estats Units. La lluita per guanyar les eleccions té alguna cosa de metàfora de la política nord-americana actual, on costa distingir què és autèntic i què és impostura. Com en altres sèries, Murphy juga a riure’s dels capricis de la gent rica i, per tant, exhibeix una superficialitat que acaba resultant provocadora. És com si desafiés l’espectador a suportar-la. En aquest context, alguns dels personatges lluitaran per mostrar un bri d’autenticitat, però la trama sovint la refutarà i portarà l’audiència a un desconcert constant sobre la suposada sinceritat dels protagonistes. En tot cas, el protagonista, el Payton, queda retratat des del minut zero a la careta de la sèrie: una caixa de fusta amb forma humana que a dins té múltiples compartiments que es van omplint d’objectes al·legòrics. La caixa es tanca i una gúbia acaba de perfilar la forma d’home. És la manera de dir-te que es tracta d’un sociòpata construït a base d’elements que funcionen de manera aïllada, i que cadascun s’utilitza quan convé. De fet, a la sèrie t’adones que la frivolitat social ha construït uns personatges que desconeixen la seva pròpia identitat i funcionen per objectius. Quan s’esforcen per mostrar la pròpia vulnerabilitat ho fan fins i tot com a estratègia per aconseguir alguna cosa.

Les subtrames de la sèrie tenen un escàs interès pel que fa a l’acció, però serveixen per dotar la ficció d’arguments per a la reflexió: els privilegis de l’home blanc i ric, la manera barroera com s’utilitza el feminisme com a nou reclam de venda, l’exhibició de les emocions com a estratègia per arrossegar les masses, l’ús del políticament correcte com a mètode de coacció i la volatilitat del vot.

El protagonista que tan bé interpreta l’actor Ben Platt no acaba de despertar un interès poderós, tot i que després de veure’l cantar al primer capítol, en un dels moments estel·lars de la sèrie, t’aconsegueix captivar prou per prémer l’opció d’ episodi següent. Per tant, The politician és molt més que una comèdia sobre el valor i l’ambició, però també és cert que en alguns moments tot sembla tan dosificat i estructurat, tot resulta tan obvi, que com a espectador te’n sents una mica expulsat. Aquest punt d’artificialitat i esteticisme, que té un valor narratiu en si mateix, a la vegada s’acaba fent empalagós. Certament, el punt de sociopatia, deliri i paranoia acaba sent pertorbador sense que calgui patir cap trastorn mental.

Més continguts de