Solidaritat contra el fracàs polític
IMATGES. La paràlisi política s’ha vist, finalment, superada per l’allau de solidaritat que aquesta Europa reactiva sent davant les imatges que simbolitzen un dolor que fa quatre anys que dura. Una vegada més, la ciutadania i les administracions més pròximes s’han mobilitzat per davant de governs i lideratges porucs i mesquins. L’Ailan mort a la platja de Bodrum, trens hongaresos plens fins a l’asfíxia, una munió de gent avançant per les carreteres cap a la frontera austríaca o els refugiats gasejats a Macedònia han despertat una consciència adormida. Han sigut el sotrac final. Fins avui, però, hi ha hagut molts altres moments de dramatisme que han acabat caient en l’oblit.
L’octubre del 2013, l’aleshores president de la Comissió Europea, José Ma-nuel Durão Barroso, va anar a l’illa de Lampedusa per retre homenatge als 280 taüts d’immigrants naufragats a les costes italianes, que omplien una improvisada morgue en un hangar de l’aeroport. Un petit grup de gent esperava la comitiva oficial darrere el filat de l’aeròdrom amb crits de “Vergonya” i “Assassins”. Increpaven una Europa que els havia abandonat. Barroso només va poder dir: “Una cosa és veure-ho per televisió i l’altra és veure-ho aquí. Són imatges que no oblidaré mai”. Però la desolació de Lampedusa quedava molt lluny de les grans capitals europees i la UE va seguir negant el problema encara dos anys més.
CRISI. La UE està immersa probablement en la crisi més greu des de la seva creació perquè mai com ara ha quedat tant en evidència la seva falta de projecte i l’absència d’ideals i d’estratègia. La investigadora experta en migracions Gemma Pinyol ho resumia aquest cap de setmana a la perfecció en un article a Agenda Pública. És una crisi de valors i de solidaritat, però també una crisi d’acció i una crisi institucional per la incapacitat de la Comissió Europea d’aconseguir que els estats membres es comprometin a acceptar unes quotes que garantirien una via legal d’entrada a la Unió.
“El conveni de Dublín ha mort i l’acord de Schengen ha entrat en coma profund”, diu Pinyol. La cancellera alemanya, Angela Merkel, ho ha reconegut, i entre tanta miopia política -per no parlar directament de mala fe i egoisme- la setmana passada admetia que si Europa ha salvat els bancs també pot salvar els refugiats. Estranya barreja d’idees però, com a mínim, sincera.
RESPONSABILITATS. La guerra de Síria i l’Iraq, la de Líbia i l’Afganistan s’han acabat convertint en una crisi europea, amb responsabilitats globals. Els Estats Units també són responsables de l’enfonsament d’aquests estats en guerres mal tancades que han deixat països armats, inestables i governs dèbils, quan no directament titelles, que no controlen la població. Tampoc ells s’han mobilitzat per acollir els refugiats sirians. Els països del Golf callen. La seva proximitat geogràfica, religiosa i lingüística no els ha mobilitzat. Ni la seva responsabilitat per haver utilitzat alguns d’aquests territoris com a camp de batalla per mesurar el seu poder d’influència regional. Turquia, Líbia o el Líban han acollit els gairebé 4 milions de sirians que han marxat del país des de l’inici de la guerra. Uns centenars de milers intenten arribar a Europa i la UE se sent desbordada. Encara que algun funcionari comunitari digués que es tracta d’un altre cataclisme europeu “depressivament familiar”, l’acumulació d’esquerdes econòmiques, polítiques i socials internes i el llenguatge i l’argumentació que hi ha al darrere la converteixen gairebé en la crisi definitiva. L’escletxa ciutadana de mobilització en favor dels refugiats a Catalunya, Alemanya o Àustria (i la reacció solidària de Merkel) no només pot revertir la distància mostrada fins ara pel patiment, també pot salvar un projecte polític que va a la deriva.
