El 12 de juliol del 2017 el Parlament de Catalunya va aprovar per unanimitat la llei de la renda garantida de ciutadania. La primera fase d’implementació va començar el 15 de setembre. Ha passat un període suficient per fer-ne balanç i apuntar algunes propostes de millora.

Aquest any no ha estat fàcil per a les institucions catalanes, les entitats socials i la ciutadania. Aquesta clau de context, que troba una de les seves expressions en l’aplicació de l’article 155, no pot ser obviada. Ara bé, tampoc no pot condicionar de manera exclusiva aquesta i altres anàlisis que es puguin fer en relació a la implementació de polítiques socials. És evident que la intervenció del govern no ha permès ser àgil en algunes qüestions, però també és una constatació que no totes les incidències es poden explicar des d’aquí.

L’aprovació i posada en marxa de la renda garantida va esdevenir un exercici de generositat per part de tots els agents implicats i, en primera instància, per part de les persones que van impulsar una iniciativa legislativa popular que, finalment, va portar la proposta al Parlament i va aconseguir la seva aprovació. Malauradament, no són habituals, aquest tipus d’iniciatives. Ens queda recorregut per fer des de la ciutadania per utilitzar els mecanismes que tenim al nostre abast, i potser també ens els hem de creure. Aquest és un primer aprenentatge, a partir del qual els poders públics han d’assumir que una societat participativa no es conforma amb la deliberació, sinó que vol assolir canvis reals. La governança democràtica i la coproducció de polítiques impliquen acceptar aquest nou rol de la ciutadania, que avui sembla que incomoda.

La renda garantida és un dret que ha de contribuir a fer que la nostra societat sigui més inclusiva i cohesionada

Tornant a la generositat, n’hi va haver per part de tots els partits polítics, dels diversos actors socials i del lideratge exercit per la consellera Dolors Bassa. Les posicions ideològiques darrere del que anomenem ‘garantia d’ingressos’ són molt diferents: des d’una idea liberal de complement salarial (acceptant així la precarietat com un fet inevitable) fins a la defensa d’una renda bàsica universal pel sol fet d’existir, el debat és profund i admet múltiples matisos. Tot i això, es va trobar l’encaix. Amb alguna renúncia significativa, com ara la perspectiva de gènere en el fet que es computin les unitats familiars o les dificultats per compatibilitzar la prestació amb l’ocupació intermitent o els ajuts a l’habitatge. En tot cas, amb ductilitat es va arribar a acords.

Per a molts de nosaltres constituïa una oportunitat per avançar cap a un model diferent en la protecció social: del paradigma actual, encara massa assistencial, a una lògica vertebrada al volant dels drets. De la fiscalització a la confiança, sense judicis morals afegits a la necessària supervisió. I amb un sistema més àgil, clar i transparent; més proper i accessible, al servei de la ciutadania. Avui encara hi ha moltes persones que no arriben a tenir tota la informació i no exerceixen, per tant, els seus drets. Malgrat els esforços, constatem que sovint les administracions no arriben i el tercer sector social juga un paper clau en l’acompanyament.

Hem après també que el desplegament normatiu d’una llei pot tenir un caràcter més generós o més restrictiu, i que les interpretacions tenen efectes en les persones i en la comunitat. Les respostes que es donen han de ser concretes i completes, especialment quan es denega la prestació.

Finalment, hem reflexionat molt sobre la implementació de polítiques socials. La importància del lideratge, de la metodologia de treball i d’una rigorosa anàlisi quantitativa i qualitativa de les dades que ens permeti introduir millores. Ja no ens serveixen modalitats relacionals pròpies del passat. Necessitem lideratges compartits perquè els agents socials no només acompanyem processos: hem de poder influir i decidir.

La renda garantida és un dret que ha de contribuir a fer que la nostra societat sigui més inclusiva i cohesionada. La cobertura ha d’arribar a totes les persones que hi tenen dret i el compliment de la llei ha de ser el punt de partida per anar més enllà i situar la justícia social al centre del sistema de protecció. ¿Ho hem après, això?