Temps de reculada
Ens havíem fet grans amb la idea d’un progrés continuat, amb l’expectativa que sempre es va endavant i cap a millor, bo i comptar que hi podia haver alts i baixos, acceleracions i frenades. Per això, el que actualment desconcerta i crea ansietat és haver d’arribar a la conclusió que el món retrocedeix de manera general i continuada en pràcticament tots els terrenys. Fins i tot els grans avenços tecnològics són vistos amb temor, si no com a còmplices de la resta de reculades materials i morals.
Dit així, pot semblar que exagero, que faig una generalització excessiva i reduccionista. I en part és així: sempre hi ha senyals d’esperança si es busca bé. Tanmateix, si més no en un primer cop d'ull, el panorama que ens descriuen els mitjans de comunicació és desolador. Podem parlar de la qualitat democràtica, ara mateix amenaçada tant en el panorama mundial com en els àmbits més propers. L’avenç de les propostes polítiques més autoritàries fins i tot en els països fa pocs anys més admirats és una evidència indiscutible. O, si es vol, podem parlar de l'amenaça a la llibertat d’expressió, una llibertat cada vegada més coartada tant des de la dreta com des de l'esquerra ideològica, sigui amb censures o sigui amb cancel·lacions, des d’un autoritarisme i un puritanisme moral que fan pensar en temps no pas tan llunyans.
També hem de parlar de retrocés pel que fa a l’amenaça a guerres i conflictes armats. Després d'anys en què les dades disponibles mostraven que s’anaven reduint i disminuïen les seves conseqüències, ara creixen en extensió i virulència. Això arrossega el món a un rearmament que queixalarà una part significativa dels pressupostos destinats al benestar social. I, de passada, per fer-ho socialment digerible, es va escampant la brama, com passa a Europa, que qui no s’hi apunta o s’hi resisteix demostra indolència i poca capacitat de lideratge, que és la manera subtil de dir que s’és covard. De fet, si Europa havia nascut per protegir-nos de futures guerres, és lògic que no hagi desenvolupat la cultura bèl·lica que ara se li exigeix.
La llista de reculades seria llarga, però no em puc estar d'assenyalar un altre terreny que hauria de preocupar. Penso en l’emergència de postulats irracionals que afavoreixen l’expansió d’absurdes teories conspiracionistes, del cultiu de velles, i sobretot noves —i sovint ridícules—, supersticions quotidianes i, esclar, de la desconfiança en el coneixement científic. Com he sostingut en altres ocasions, la nostra no és una societat crítica com la que havíem imaginat, sinó cada vegada més crèdula i dòcil a totes les formes d'engany.
És molt difícil, en aquest terreny, distingir entre percepció i realitat. Vull dir que és impossible mesurar amb prou objectivitat la magnitud d'aquest retrocés. Reconec que, en part, pot ser resultat d'una percepció condicionada per la frustració d'unes expectatives desmesurades. Però a la vista de les reaccions socials majoritàries que s'observen, crec que es pot sostenir amb prou força la realitat d’aquest panorama desolador. Per exemple, quan es constaten les moltes pors amb què es reacciona, els processos d’aïllament cultural i identitari, les temptacions d’exclusió de la diferència i de desconfiança cap a la novetat, el populisme que sembla buscar líders carismàtics i autoritaris, i, sobretot, la seducció que produeixen els futurs apocalíptics.
Tot plegat es tradueix en una onada reaccionària i autoritària atiada pels extremismes tant de dreta i com d’esquerra, en una lògica polaritzadora i antisistema que neix de raons diverses però que coincideix a promoure una fragmentació radical i irreconciliable. Si hi afegim que ni els partits ni els pensadors de les posicions més moderades i dialogants no són capaços d'oferir uns horitzons atractius i alhora creïbles en què es pugui confiar, el panorama és devastador. La reacció substitueix la proacció com a motor social. Els profetes de les calamitats es fan amos dels nous espais de predicació, és a dir, de les xarxes socials, mentre que els espais de reflexió serena es van reduint, sobretot ocupats per perfils cada vegada més arraconats per un edatisme tan estèril com insensat.
Aquest escenari global obliga a fer-nos preguntes inquietants. ¿És una onada que, després d'arribar al súmmum del reaccionarisme, recularà i deixarà pas a noves esperances? ¿Serà molt llarga, l'espera? Qui o què l'aturarà o, si més no, la podrà contenir? Quina és la manera més intel·ligent de respondre-hi sense fer-la créixer, de protegir-se'n sense sucumbir-hi? ¿És possible entrellucar indicis d’un nou temps asserenat? Ara per ara, les respostes tenen més a veure amb l'estat d'ànim de qui respon que en cap evidència fefaent.
