"Me fui cuando tuve la íntima convicción de que todo estaba perdido y ya no había nada que salvar, cuando el terror no me dejaba vivir y la sangre me ahogaba."
— Manuel Chaves Nogales, A sangre y fuego (1937)
Donald Trump no és només una anomalia nord-americana. És el símptoma d'un mal profund: la crisi de les democràcies liberals davant la fascinació global pel lideratge fort. Putin i Xi en són variants i Trump, la versió espectacle. Junts estan reformulant les regles del món: imposició en comptes de negociació, força en comptes de dret. Més negocis i menys filosofia.
Quan Donald Trump va baixar per les escales mecàniques daurades de la Trump Tower l’any 2015, el seu discurs ressentit i xenòfob era el d’un magnat televisiu. No era un acudit: era un avís. Al llarg del seu primer mandat, va exercir el poder no com un servidor de la Constitució, sinó com si fos una extensió del seu ego. El seu model no són Lincoln ni Roosevelt, sinó figures com Orbán, Putin i Bolsonaro: homes que menyspreen les regles del joc, utilitzen la democràcia per arribar al poder i, un cop hi arriben, intenten esmicolar-la des de dins. “I alone can fix it”, va dir el 2016. No era una promesa. Era una amenaça.
Trump no va voler ser president per segon cop per governar, sinó per dominar i per revenjar-se de les elits que no li han reconegut mai l’autoritas. El resultat és que les institucions nord-americanes cada cop tenen més esquerdes.
El populisme autoritari no necessita exèrcits, almenys d’entrada. Només necessita una narrativa simplificada –el poble contra l’elit corrupta– i un líder investit com a única veu legítima. Avui sabem que això no és estil, sinó una estratègia autoritària, i que en el segon mandat els principis democràtics estan en perill. No es tracta només de política interna, sinó també del menyspreu de la diplomàcia i el paper d’uns EUA replegats, però alhora xulescos.
Com deia Hannah Arendt, “el poder autèntic comença on acaba la violència”. I Isaiah Berlin recordava que “la civilització és la distància entre el desig i l'acció”. Trump ha eliminat aquesta distància. Ha confós la democràcia amb un espectacle i la llei amb la força.
Però aquest model no és exclusiu seu. Forma part d’un nou ordre mundial de poder autoritari que orbita al voltant de tres pols que Trump reconeix dignes de repartir-se zones d’influència: els seus Estats Units, la Rússia de Putin i la Xina de Xi Jinping. Tres estils i tres graus de degradació democràtica, però la mateixa essència: el menyspreu per la deliberació, el dret i els límits institucionals.
Putin, hereu del KGB i nostàlgic de l’Imperi Rus, ha convertit el poder en una màquina de guerra. Xi, per la seva banda, lidera un autoritarisme digital i controlat, on l’obediència es monitoritza en temps real i la dissensió es dissol amb eficàcia burocràtica i violenta. Trump els admira no per ideologia, sinó per l’exercici del poder sense aquests molestos intermediaris en què s’han convertit els tribunals, les universitats, la premsa... Voldria la impunitat de Putin i el control de Xi, amb els regals i potser també els drets de les dones dels règims del Golf.
Si Trump és imprevisible i addictiu com un programa de reality, Putin és la rigidesa calculada d’un règim que vol disciplinar. Però el vincle entre tots dos no és només d’admiració: és estructural. Tots dos veuen la veritat com un obstacle. Tots dos utilitzen la mentida per dominar. I tots dos entenen el poder com una prolongació del jo.
Xi Jinping, per la seva banda, té una sofisticada arquitectura de control algorítmic, repressió selectiva i hegemonia narrativa. Xi no sedueix les masses: les integra en un sistema de vigilància, de silencis forçats i de consens aparent. Trump n'admira els resultats —el control, la submissió, l’ordre—, però li falta la paciència, la història i l’aparell de partit únic. A diferència de Xi, Trump no vol construir un imperi: vol destruir les institucions que el frustren de complir el desig immediat.
La diferència fonamental és, potser, aquesta: Trump vol ser adulat, Putin temut i Xi obeït. Però tots tres comparteixen la convicció que el poder no es comparteix, es reté.
La seva influència ha desfigurat les relacions internacionals i el llenguatge de la diplomàcia. Ara s’imposa una nova gramàtica: la força per damunt del dret, la imposició en comptes del diàleg.
La degradació de la diplomàcia internacional és un dels resultats més foscos de l’era Trump i de la deriva bèl·lica de Putin. La política exterior s’ha convertit massa sovint en un camp de batalla simbòlic i intern, tot abandonant el consens bàsic sobre la defensa dels drets humans, el multilateralisme i la pau. No se n’escapa Espanya, on la virulència política no ha deixat cap sector per malmetre. El trencament de tots els ponts entre el PSOE i el PP impedeix una acció exterior cohesionada i amb visió d’Estat. Tot s’hi val en temps de destrucció.
