Un problema de 600 euros
Meritxell Batet va afirmar l’altre dia que Catalunya “havia deixat de ser un problema”. La frase em va cridar l’atenció, no només per la seva pretensió, sinó perquè reflectia tot un esquema mental. Perquè Batet és catalana, i Catalunya, si ha estat (o encara és) un problema, ho és per a Espanya. Sempre se n’ha dit així, en castellà: el problema catalán. S’imaginen Pedro Sánchez dient, en un debat, que Espanya “ha deixat de ser un problema”? Evidentment que no.
Podem disculpar la candidata adduint que s’havia après fil per randa l’argumentari del PSOE, però això també resulta simptomàtic. Fa algunes dècades, per al PSC Catalunya era un subjecte polític. El problema no era Catalunya, sinó com encaixar-la dins d’Espanya. Quan va començar el Procés, van passar coses increïbles: el 2013, CiU i ICV van demanar al Congrés de Diputats un referèndum per a Catalunya, el PSOE va votar que no, però els diputats del PSC (tret de Carme Chacón) van trencar la disciplina de grup per votar-hi a favor. Rubalcaba els va fotre una multa de 600 euros a cadascun. Un d’aquests diputats era, ai las, Meritxell Batet. Aquí potser va pensar, per primer cop, que Catalunya era un problema. Valorat en 600 euros. Si hagués pensat que el problema era el PSOE, moltes coses haurien pogut canviar.
Des d’aleshores el PSC ha renunciat a ser un problema dins del PSOE i va sucumbir a la por de veure’s arrossegat pel sobiranisme rampant i l’amenaça latent que representava Albert Rivera. Deu anys després, Catalunya és el darrer baluard electoral del PSOE, convertit en mal menor, com en els temps d’Aznar. Però continuem sense referèndum, esclar, i amb un sistema de finançament caducat des de fa ¡10 anys!, un Estatut retallat i no votat pels catalans i uns nivells d’inversió pública de vergonya. És cert que el govern Sánchez ha pactat mesures socials i antirepressives amb ERC i Bildu (de resultats justets, potser sí, ¿però quin balanç pot presentar el radicalisme contemplatiu de Junts i la CUP?). Però mentre venia diàleg i bonrotllisme, Sánchez espiava el govern català i infiltrava policies als moviments independentistes. Qui té un problema? El PSOE no. El tenim nosaltres.
Des del punt de vista dels espanyols, Catalunya és un problema des de molt abans que Batet nasqués. Els catalans hem estat un “aborto de la política” (Quevedo, segle XVII), “canallas y sinvergüenzas” (Felip V, segle XVIII), “víctimas de una enfermedad nerviosa” (Silvela, segle XX). Fins que va venir la Guerra Civil i Juan Negrín es va despatxar amb aquestes paraules contra la Generalitat de Lluís Companys: “Si esas gentes van a descuartizar a España, prefiero a Franco. Con Franco ya nos entenderíamos nosotros, o nuestros hijos o quien fuere. Pero esos hombres son inaguantables. Acabarían por dar la razón a Franco".
Donar la raó a Franco. Sí, ho heu llegit bé. La gent que diu (al PP, al PSOE, a Sumar) que el sobiranisme ha enfortit Vox, en el fons, està citant Azaña. I està repetint la cantarella que fa segles que dura, la de Catalunya com a problema, com a anomalia que, pel seu mal cap, obliga Espanya a treure el garrot com el 1640, el 1713, durant els bombardeigs d’Espartero i Prim al segle XIX, i el 1909, i el 1917, el 1936, en les dues dictadures i finalment el 2017, en què, d’acord, no va haver-hi morts, però el conflicte no deixava de ser de porres contra vots, de polítics electes contra jutges. El problema.
Avui hi ha eleccions i s’hi presenten els hereus d’Ortega, d’Azaña, d’Espartero i de Franco. Alguns sense disfressar, d’altres vestits de roig o de rosa Barbie. I només goso dir als votants que fiquin a l’urna una papereta que deixi ben clar a espanyols i subalterns que continuarem essent el seu problema mentre ells siguin el nostre.
