22/10/2016

Toros

2 min

Els toros són d’una altra època. De quan imperava la idea que l’home és el rei de la creació i tota la resta de bèsties han d’estar a la seva disposició. La humanitat es va civilitzant. I la sensibilitat social canvia, per exemple, en relació amb els animals, el nostre proïsme. També hi ha hagut èpoques en què es mataven persones en sacrificis rituals o hi havia combats a mort en els Coliseus entre l’entusiasme dels espectadors. El temps de la tauromàquia s’està acabant. ¿N’hi ha prou a deixar-la morir lentament o cal organitzar un funeral de comiat?

Només he anat als toros tres vegades. La darrera va ser per veure José Tomás, un torero capaç de generar una emoció feta de risc i de grandesa estètica que és contagiosa i que permet comprendre perfectament la passió que alguns senten. Però això no justifica la tortura i mort de l’animal. Sé tot el que ha donat la tauromàquia en literatura i art. La llegenda dels grans toreros forma part indubtable de la cultura hispànica. Hi ha entre ells personatges prou singulars, en els quals es barreja la superstició, l’obsessió i l’orgull, com en els millors creadors. Seguir defensant aquest “patrimoni immaterial de la humanitat” (no li han preguntat al toro sobre la immaterialitat del seu patiment) pot tenir sentit com a memòria, perquè realment és un mite cultural (la cultura no està exempta de barbàrie) de llarga tradició. Però reivindicar-lo en nom de la llibertat -com fan La Razón o l’ Abc -és fer trampa. No és la llibertat, és la identitat espanyola el que defensen, perquè per a ells la decisió del Parlament de Catalunya va ser un atac directe a una icona de la pàtria. ¿Oi que no reclamarien en nom de la llibertat el retorn dels espectacles de gladiadors amb els quals encara avui s’identifica la Roma antiga? Segur que molts diputats catalans van votar la prohibició donant-se el gust de mossegar un símbol identitari espanyol. És la dialèctica reactiva entre cultures nacionals territorialment sobreposades. Però això no treu que els toros estan fora de temps i el seu futur està en la història i en la memòria. A Espanya, també.