Article complet de Santiago Rusiñol (Barcelona, 1861-Aranjuez, 1931) publicat aquest dijous fa un segle a L’Esquella de la Torratxa (19-1-1923). És una de les columnes habituals d’aquell setmanari on aquest artista i escriptor parodiava el Xènius (Eugeni d’Ors) del diari La Veu de Catalunya tant en el nom de la secció (“Glosari”) com al firmar amb el pseudònim Xarau.
Una de les coses més insolentes, més grolleres, és la tos que agafa a la gent quan va al teatre. Tots són més o menys senyors o pensen ésser-ho; tots són més o menys correctes, o pensen ésser-ne. Tots es guardarien molt d’escaldar-se de rotar o de deixar anar qualsevol altra remor intempestiva. Però ningú s’aguanta un cop de tos. I és que no saben que un cop de tos, al teatre, mereix un cop de puny. És que no saben que la tos al teatre és com un rot: una descortesia. Una descortesia per als actors, per a l’autor i per als demés espectadors. Jo, per exemple, que crec ésser una persona com les demés –soc molt humil, ja ho veuen– quan he tingut un constipat fort, que ha sigut dues vegades en vint-i-set anys, o m’he quedat a casa, o si he anat al teatre, m’he tapat la boca amb un mocador. Són dos remeis molt senzills per a no portar-se com un salvatge en el teatre, perquè tothom té una casa, encara que no sigui en el passeig de Gràcia, per a quedar-s’hi uns dies, i tothom també té quatre pessetes per un mocador. Quan un, amoïnat per aquesta tos que omple les sales d’espectacles, deixa anar un psss imposant silenci, els “tossidors” es giren molt estranyats a mirar-los, indignats gairebé. Els estranya que la seva tos, tan chic, tan de bon to, pugui molestar a algú. De seguida pensen per a explicar-se l’actitud de l’espectador correcte: –Deu ésser periodista, deu tenir pase!– Perquè lo bonic del cas és que aquesta tos que s’encomana d’uns espectadors a altres com la verola, és una tos elegant. Tussen per elegància, per fer-se veure, perquè fa fi. No saben, els pobres, que lo que fa gairebé sempre, és fàstic. Tussen perquè és una mena de santo y seña, perquè es coneixen per la tos. Són una mena de maçoneria de gent mal educada, incivil. Se sent una tos. –Ara ha tossit el Marquès d’Alella–. I en senyal de cortesia, tussen tots els altres. Quan el públic, el públic distingit, que és el de general, aconsegueix imposar-se els “tossidors” aristòcrates diuen: –Uix! En aquest teatre no s’hi pot venir. Quina gentussa!– I tornen a tossir. Algú diu després, en un intermedi, al bar, que això a l’estranger no passa. I és mentida. Això passa aquí i a l’estranger, perquè aquí i a l’estranger hi ha gent ximple. Així com, per incorrecte, es prohibeix fumar, perquè no es prohibeix tossir? Nosaltres ho arreglaríem de seguida això. Amb cada butaca –i pel preu que costa una butaca ja es podria fer– donaríem una capsa de pastilles. I si ni així aconseguíssim que a la sala hi hagués silenci, un morrió.
