A tots els catalans fills de papà

Tot això que ara escriuré val per a tots els éssers humans que un dia han d’abandonar l’adolescència (alguns mai en tenen el valor) i val igualment per a les diverses col·lectivitats humanes, siguin nacionals, professionals, religioses, esportives, educatives... L’escric, però, tenint al cap un grup concret d’adolescents, el nom dels quals no revelaré, i un país concret, el nom del qual no cal que amagui: Catalunya. A tots, els dic això.

No es pot sortir sempre a jugar la partida de la vida amb la moral de qui dies passa anys empeny, esperant un cop de sort, un canvi miraculós, sense afrontar els problemes, pretenent no trepitjar mai cap ull de poll, fent veure que la cosa no t’afecta, enganyant-te a tu mateix i als altres, incloent-hi familiars i amics. No es pot ser eternament un fill de papà indolent. La vida no pot quedar-se en un menú infantil, en un consum adotzenat de futbol i pizzes, en un joc de llum i colors a la pantalla, en un deixar-se portar. La vida cal sortir a buscar-la amb el cor i el cap. La vida és voler créixer a cada pas, voler fer-se gran en tots els sentits. Com a persona, com a país.

Quan per fi decideixes fer-te gran, et recrimines haver trigat tant. Haver renunciat tant de temps a prendre les teves decisions, a assumir riscos, a anar endavant, a enfrontar-te amb el poder paternal (o paternalista) establert. Et recrimines haver trigat a dir “prou” i a dir “no”. I sobretot haver trigat tant a dir “sí”: un sí convençut per triar bé els amics, els estudis, el lleure, el plaer, els neguits, les idees i els amors. Un sí valent a governar la teva vida.

Fer-se gran també és assumir que sempre tindràs algun enemic. És aprendre a equivocar-te, a rectificar, a agafar un altre camí. “ Se hace camino al andar ”, deia el poeta. Fer-te gran vol dir renunciar a la comoditat d’una vida tutelada, al plat a taula a canvi d’obediència, a les rutines que no t’atreveixes a reconèixer que no t’omplen. A la clau de casa i la setmanada. Tot massa fàcil, massa mediocre. Fer-se gran vol dir girar full a aquesta vida grisa, vigilada, amb males cares perquè no ets com ells (els pares o els qui et manen) voldrien que fossis, els mateixos que són incapaços de deixar-te volar. I tu incapaç de ser tu, de ser de debò. Sempre envoltat de la mateixa insatisfacció apàtica, del mateix fatalisme irreflexiu.

Algun dia has de decidir marxar, canviar, millorar. Algun dia has de treure l’orgull i la dignitat. Quan ho facis, potser ells s’ho agafaran malament, molt malament. Cridaran. T’amenaçaran. No entendran res. De fet, en realitat mai t’han entès... ni tu tampoc t’has volgut entendre. T’has amagat de tu mateix, covardament. També pot passar que alguns companys (dir-ne amics ara veus que seria una exageració) et girin l’esquena. A canvi descobriràs que en pots fer molts, de nous amics, que pots construir una nova vida com vulguis i amb qui vulguis, que malgrat tots els malgrats el món és ple d’oportunitats.

De cop ho veuràs clar: marxaràs sense retrets cap a ningú i te’n sortiràs. Perquè només de pensar a fer el pas et sents alliberat, segur de tu mateix com fa temps que no ho estaves. No ets il·lús: saps que al principi ho passaràs malament. Però et fa molta il·lusió i ja comences a sentir una energia interior que havies oblidat, un pessigolleig, una frisança. Et comences a notar fort. I les amenaces dels qui et voldrien sempre passiu i domèstic et fan somriure. El temps tot ho cura: algun dia et retrobaràs amb tots ells com un home nou. Algun dia els sorprendràs. Ara tu ets el primer sorprès. Estàs a punt de fer el pas i ja ets immensament feliç.

A les portes del gran salt, així és com se senten aquests adolescents sense nom i aquest país amb nom.

Més continguts de