1. El relat. Trump bombardeja l'Iran i imposa un relat, en consonància amb la seva aparició en escena. De la tragèdia a la comèdia. Després del vibrant relat dels bombardejos americans sobre l'Iran, amb la presumpta destrucció de la força atòmica iraniana que no sembla que les informacions confirmin amb tanta contundència, dona la feina per feta, amb apel·lacions a la fi de les hostilitats en totes direccions. La seva aparició en l’escena bèl·lica, després d’uns quants dies coquetejant amb l’ambigüitat, hauria obert una nova etapa. Israel es consagra definitivament com a principal potència de la zona, sense marge per a la rèplica per als seus adversaris, l'Iran s’avindria a fer bondat i de passada Gaza i tota l’estela d’accions criminals d’un Netanyahu en mode nihilista entren en l’oblit, amb els palestins acorralats i desapareguts literalment de l’escena.
L’operació Teheran hauria estat definitiva per girar full dels comportaments genocides d’un Netanyahu que s’havia convertit en una icona mundial de la maldat. Si la destrucció de Gaza i els desplaçaments de palestins havien generat inquietud i malestar en una part dels ciutadans jueus, malgrat que fos improbable amenaçar el control polític i ideològic del govern sobre el país, l’atac a l'Iran ha donat volada al primer ministre, amb un augment sensible del suport fins i tot per part dels sectors de la tímida oposició. I la debilitat de l'Iran completa el cicle: marxa enrere i que Al·là hi faci més.
I, tanmateix, el protagonisme insolent de Donald Trump, les seves anades i vingudes, les seves abundants contradiccions, passant sense escrúpols d’una cosa a la contrària segons li demana el cos, planteja moltes incògnites. El seu relat sembla imposar-se. Netanyahu més fort, erigit en puntal incontestable de l’Orient Mitjà, després d'haver posat de manifest la debilitat i inconsistència del món àrab, incapaç de desafiar-lo en bloc i ben romput per les bases americanes i els poders econòmics del Golf.
2. La impotència. I la resta, què? Europa, com sempre, ha fet exhibició de la seva impotència. Per tradició podíem esperar que, si algú havia de defensar els drets i el reconeixement dels palestins hauria de ser la UE, però ja se sap que, començant per Alemanya i França, en qualsevol conflicte en què Israel sigui part, sempre es demana primer perdó per gosar parlar, amb la qual cosa ja es fa evident fins on s’arribarà. I, a sobre, Trump els ha passat la mà per la cara. Ha imposat el seu relat mentre Europa cada cop li riu més les gràcies, en el gir general cap a l’obediència als Estats Units que Von der Leyen va fent seu. Resultat: Netanyahu té via lliure per seguir amb els seus despropòsits. Els palestins s’encongeixen davant un món on els costa teixir aliances. La força nuclear s’imposa i Trump ha volgut demostrar de quin cantó estava decantada. I queden els grans silencis. Amb Europa domesticada, incapaç de defensar els drets humans bàsics quan les víctimes són els palestins i de plantar cara als jueus quan es passen de frenada, qui pot aixecar la veu? Qui pot seguir assenyalant les atrocitats de cada dia a la Franja de Gaza, a Cisjordània, allà on els capricis de Netanyahu diguin? O és que per a la Unió Europea no tothom té els mateixos drets?
I més enllà, per què tothom calla? Amb Rússia ja hi estem acostumats, té poca autoritat moral i menys potència del que sembla. Ja en té prou amb l’embolic d'Ucraïna, que no l'ajuda gens a guanyar autoritat moral ni política. La Xina s’ho mira a distància, cosa inquietant perquè ara mateix està acumulant més capacitat i poder que ningú. Resum simptomàtic de l’estat del món: l’inefable Trump eleva el criminal Netanyahu a la categoria d'amo i senyor de l'Orient Mitjà. Europa fa cara de pòquer mentre segueix assumint les exigències de Trump d’armament imparable, amb l’eterna coartada de la dissuasió. I Netanyahu, el que ataca, malgrat l’exhibició permanent de menysteniment dels adversaris, tractats com a bèsties, rep la consagració com a amo de la zona per part dels Estats Units. I el sinistre president dels Estats Units, el que destrueix sistemàticament drets i llibertats a casa seva, amb expulsions, acomiadaments, tancament de serveis, reducció de despesa, negació de l’adversari i tot el que vulgueu afegir-hi, marca el pas a l'Orient Mitjà. I exhibeix el seu ego entronitzant Netanyahu com a rei de la regió. Aquest món no és com l’esperàvem, com dèiem abans.
