La tragèdia oculta

PASSEGES, MEDITES i observes la relació proporcional entre les empreses i les botigues de tota mena que tanquen i els bars que s'obrin. No exagere si dic que he fet un càlcul de reüll i de dos anys ençà se n'han obert cinc o sis en un poble que voreja els nou mil habitants. Potser n'hi haurà -o millor, en tenim-, ara mateix, uns vint i escaig; sense comptar el Recreativo Cultural (el casinet) i el Musical, el rival tradicional, locals amb una clientela fidelíssima que passa de pares a fills, per bé que els més joves han desertat (sí, desertors. Amb menys socis, més quota anual).

He entrat al darrer bar que s'ha inaugurat (el primer dia la copa és gratis, per bé que em prenc un poliol amb anís per no abusar). L'atenen entre el pare i el fill. Al pare, el passat ja no li serveix; al fill, el futur se li ha acabat. No fan menjars, vull dir ni dinars ni sopars. A tot estirar algun entrepà, però les cerveses, els rebentats (tallat amb conyac), els cafès, els vaquerets i alguns elitistes que demanen un rom, pare i fill van fregint i menjant. Hi ha vicis que la gent no està disposada a llevar-se'ls. No em quadra la comptabilitat d'aquests mininegocis, però és obvi que el gran luxe i l'empresa-subsidi tenen consumidors. Entre l'un i l'altre, el sequer.

M'expliquen que s'obrin bars amb l'esperança que funcionen si fa no fa bé, i d'immediat els traspassen als xinesos, que s'han fet els amos de la majoria. Els diners del canvi de propietat i el lloguer, i fins i tot, si cal, els caps de setmana treballar per a ells, els donen una rendibilitat inesperada. A la gent del poble, m'afegeixen, els agrada veure cares conegudes. Curiós. Personalment fa tant de temps que em creue amb xinesos que els considere de la família. Alguns adopten noms com ara Joaquín o José. Si es feren dir Joaquim o Pep, potser trobaria que són nebots de cosins llunyans.

VEUS ELS IMPUTATSdins i fora del Parlament; els jutjats i els que estan pendents de judici; els que han absolt de forma absurda (per dir-ho de manera subtil); els casos que encara no s'han fet públics, però que un pardalet em diu que aviat esclataran; els que mai no es descobriran (Edu Zaplana, suposadament) i penses: al meu país, a l'era neolítica ja es robava a mans plenes.

SÓC UN HOME PLEde pecats. Que m'envien un pederasta a confessar-me.

LA SANITAT PÚBLICAvalenciana tarda dos mesos i mig de mitjana a fer una colonoscòpia a pacients als quals se'ls ha detectat sang oculta en femta. El programa de prevenció de càncer colorectal, segons la Generalitat, aconsella un mes entre la confirmació del positiu en el TSOH (test de sang oculta en femta) i la colonoscòpia.

Segons la diputada d'EUPV Marina Albiol, el càncer de colon i recte és el segon en freqüència en els dos sexes al País Valencià. Aquesta és una tragèdia oculta (i no faig cap tipus de joc de paraules amb la malaltia), que mai no sabrem el nombre de víctimes que provoca per una gestió macabra. Víctimes que s'han passat la vida treballant amb salaris de vergonya i cotitzant; víctimes d'un sistema imparable. I el pitjor, víctimes que no ho saben.

Al gimnàs on redrece l'esquena feta un nyap conec un jubilat que, amb sang a l'esperma, li feren una analítica amb el resultat d'un marcador tumoral (PSA) alt. Això fou a principis de desembre. Fa uns dies li vaig preguntar si ho havia resolt. L'home, de forma natural, em va respondre que tenia consulta al març. No li vaig dir res, estava tranquil, confiat que en unes setmanes l'atendrien com calia. De pressa i com cal només atenen un rei, una mena de Frankenstein recompost de dalt a baix tret del cervell, una zona delicada segons en quines persones.

Més continguts de