El més difícil per a la Unió Europea és fer coincidir sempre el que diu amb el que fa. Un dia s’apunta a la fermesa discursiva que assegura que ha arribat “l’hora d’una Europa forta”, com anunciaven grandiloqüentment Emmanuel Macron i Friedrich Merz divendres passat a la Conferència de Seguretat de Múnic, i tot seguit es posa dempeus per aplaudir el discurs del secretari d’Estat nord-americà, Marco Rubio, i la seva visió d’un món imperial, que ni tan sols es va molestar en esmentar la Unió Europea.
Les esquerdes transatlàntiques esquincen també la Unió Europea per dins. Els Estats Units de Trump s’han convertit en un factor de divisió profunda per a la política europea. Els Vint-i-set ni tan sols han estat capaços de posar-se d’acord en com interpretar els 22 minuts de discurs d’un Rubio que es declarava “fill d’Europa” en ple enderrocament de l’ordre post Segona Guerra Mundial. Uns volen pensar que el cap de la diplomàcia de Trump va venir a oferir una treva de reconciliació transatlàntica, mentre que per a altres només ha estat un canvi de to, però no de polítiques. L’absència d’insults –com els que va dedicar J.D. Vance a la Unió Europea ara fa un any– i de menyspreus –com els que verbalitza Donald Trump per colpejar la feble unitat dels Vint-i-set— va permetre a Rubio oferir la versió mesurada de la mateixa visió hostil d’un món amb regust imperialista i amb crítiques directes al que va anomenar “culte climàtic”. Rubio va tornar a insistir en la idea d’una “civilització europea” amenaçada, només 24 hores després que Trump sentenciés que “Europa està acabada”. I, malgrat tot, els líders de la Unió Europea presents a la sala, més per incomoditat que per desig, es van acabar sumant a l’ovació dempeus que agraïa la condescendència del cap de la diplomàcia dels Estats Units.
Després del moment d’orgull comunitari viscut a Davos, amb el fre de Trump a l’annexió de Groenlàndia, Múnic ha servit per reafirmar que no hi ha alternativa a la relació transatlàntica. La resistència és complicada. Dolorosa. Massa cara, i llunyana, perquè la dependència europea en els Estats Units no ha fet més que créixer des de la invasió russa d’Ucraïna, ara farà quatre anys.
De Giorgia Meloni a Ursula von der Leyen, i de Friedrich Merz a Keir Starmer, la temptació de rebaixar el to davant de Washington s’ha acabat imposant. La por dicta qualsevol reacció europea. La confiança transatlàntica està trencada, però el realisme d’una Unió Europea conscient de la seva vulnerabilitat marca el to de qualsevol resposta. Per això, a Múnic hem assistit a la col·lisió entre el discurs franco-alemany sobre una futura arquitectura de seguretat europea i la inèrcia d’agrair a Rubio que s’estalviés els insults que gasten des de la Casa Blanca.
Però també la Unió Europea és, cada cop més, un compendi d’agendes contradictòries les unes amb les altres. Una geometria variable que esquinça les costures d’una Unió afeblida des de dins.
El fet que Marco Rubio hagi continuat el seu periple europeu a l’Hongria de Viktor Orbán, que està en campanya per a la reelecció, i a l’Eslovàquia de Robert Fico demostra que el trumpisme té un espai propi on arrelar en aquesta banda de l’Atlàntic.
Mentre l’Institut Tony Blair està pressionant la Comissió Europea perquè la UE se sumi a la “Junta de la Pau” de Donald Trump, la primera ministra italiana, Giorgia Meloni, ja ha reconegut que el seu país estudia participar-hi com a “observador”. I el mateix es plantegen a Romania i a Xipre, actual presidenta de torn de la UE.
La unitat europea és estrip. Un joc d’aliances múltiples, segons interessos. Meloni s’alia amb Merz quan es tracta de rebaixar l’ambició reguladora comunitària, i amb Macron per defensar la necessitat de reobrir el diàleg amb Vladímir Putin. A la cimera informal de la setmana passada al castell belga d’Alden Biesen, els líders europeus van obrir la porta a poder avançar a partir de coalicions més petites de països amb interessos comuns, que permetin esquivar el bloqueig que suposa la recerca constant del consens entre vint-i-set governs cada cop més allunyats davant les urgències geopolítiques que s’acumulen. L’Europa de la “cooperació reforçada” i de les coalicions intergovernamentals s’imposa a marxes forçades en detriment de les institucions comunitàries i la presa de decisions conjuntes. La integració a la carta es reforça.
