El turisme com una forma de prostitució
Ahir mateix m’ho confirmaven un amic que acaba de visitar Amsterdam amb les filles o un altre que va ser dut al peu del Montblanc amb telefèric. La retracció del consum no sembla que afecti el turisme: no fa que més gent es quedi a casa o limiti l’estiueig a anar a un lloc més fresc, espaiós i tranquil del seu país. I em sorprèn, perquè el turisme és també consum i, en la mesura que es limita a ser consum, pot acabar sent una forma de prostitució.
Al capdavall, prostituir-se només és posar el propi cos o l’espai on vius -una materialitattocable i visitable- al servei de les fantasies de qui paga per gaudir-ne. Per a aquest tipus de turisme potser un dia algú també dirà que cal multar el client (el turista), de moment ens limitem a patir-lo, amb ressentiment creixent allà on es fa més difícil esquivar-lo.
Si em preguntessin com degrada Gaudí la gernació multiracial que formigueja cada diaa l’entorn del seu temple o com banalitza l’annex on s’amagava Anne Frank la llarga cua al Prinsengracht, repetiria el que he dit abans: perquè els posa al servei d’un afany de consum i no pas d’un afany d’entendre i d’aprendre alguna cosa, amb respecte i humilment, d’una realitat aliena. Més fàcil encara: perquè mai s’ha pogut aprendre res anant en ramat.
És aquest estar al servei de les fantasies d’algú que col·lecciona emocions efímeres carregat amb una motxilla de tòpics el que explica que com més turístic és un lloc més és una rèplica de qualsevol altre lloc turístic. Miro els carrers on vaig créixer, al barceloníbarri de la Ribera, i constato deprimit com s’intenten fer atractius als turistes sacrificant la seva identitat per una idea cada cop més difusa i despersonalitzada del que se suposa que és el nucli vell d’una ciutat cosmopolita.
La cosa ve de lluny. Fins a finals dels 70, a molts nens catalans se’ns encongia el cor quan a casa sentíem dir del pare d’un amic: “És un d’aquells homes que va pels bars”. Però dels Jocs Olímpics ençà sembla que els barcelonins ens passem el dia anant de tapes, un hàbit fins llavors tan nostre com arrencar per bulerías. I la cosa no s’atura aquí. Ara, a Ciutat Vella, van obrint locals especialitzats en brunchs. Vas a l’Agut del carrer Gignàs, amb una digníssima cuina catalana, i només hi veus gent del país, però els guiris són allà mateix, a dos o tres portals, deglutint amb fruïció ous Benedict. Em pregunto quant trigarà Santa Maria del Mar, l’església on em van batejar, a fer pagar entrada els diumenges al matí per escoltar misses baptistes amb cors de gòspel.
El turisme de consum, de ramat, el que va en go cars i irromp a les voreres amb segways, el que s’espitrega perquè veu la ciutat com un parc temàtic per deixar-se anar i comportar-se com mai es comportaria a casa seva, acaba morint d’èxit perquè erosiona tot el que tenen de singular i interessant els llocs que envaeix. Com tantes formes de prostitució aboca a la misèria més sòrdida.
