Turquia o l’avanç dels dictadors electes
En un dels articles que vaig publicar fa uns dies escrivia sobre la figura del semisec, l’individu que pren com a postura habitual —interessada, esclar— la de l’equidistant. Els parlo del que vol fer-se passar per ponderat tot adoptant una actitud que, en el fons, no deixa de ser la de córrer els mínims riscos. En general es troben a faltar posicions intel·lectualment escèptiques i independents. Vivim ofegats per actituds tàctiques de vol ras; abillades, només faltaria, d’elevats ideals.
Amoïna especialment el menfotisme, el comportament semisec col·lectiu, que patim en temes internacionals. No sembla lògic, per exemple, la facilitat amb què s’accepta com a vàlid el punt geomètric mitjà entre democràcia i dictadura. Perquè no estem davant d’una escala contínua. Més aviat és com multiplicar per zero: no importa quin és l’altre factor; en multiplicar-se per zero, el resultat sempre és zero. Aquest concepte cal defensar-lo radicalment. La resta significa córrer un perill que la història del segle XX ens hauria d’haver ensenyat a evitar. Pensar que, en temps de pau, la negociació amb governs no democràtics porta a alguna cosa decent és un perill. Als dèspotes se’ls ha de controlar, aprofitant-se dels seus baixos interessos si cal —fent servir la corrupció, quan convé—. Sempre que no se’ls pugui fer fora. No val considerar-los com a aliats, aplicar-los la mateixa vara de mesurar que s’utilitza per a les democràcies. Malauradament, la nostra opinió pública està, en aquest sentit, còmodament instal·lada en el bany maria informatiu. El resultat és la permissivitat de les aparents semidemocràcies, que no deixen de ser, com he dit, formes de dictadura.
L’exemple més recent el tenim en el resultat de les eleccions turques de diumenge passat. La deriva autoritària turca es dóna per imparable. Pel que sembla, la mestria demostrada per Putin comença a crear escola. Es tracta de posar urnes cada quatre anys. Però, a partir d’aquí, l’estratègia consisteix a estimular el sentiment nacionalista, limitar la llibertat de premsa i actuar d’una manera que podem resumir com a “hàbil manipulació dels conflictes”. I tot això, sempre, fent cara de pòquer. El resultat és la política de fets consumats sense resposta internacional. L’èxit és el d’obtenir la permissivitat d’una opinió pública internacional fofa, embafada per uns mitjans de comunicació infantilitzats. Aquest ha estat el cas de l’annexió de Crimea, que el nostre progressisme ha liquidat com a inexistent. Un col·lectiu, el del progressisme, que —ja és sabut— mai criticarà aquell que tingui per enemic l’Occident democràtic.
No hi ha ajudat gens la manera incompetent com es va fer la Guerra de l’Iraq, certament. Ni tampoc com s’ha liquidat la crisi financera a l’Europa meridional. Ja de per si, som societats tèbies a l’hora de trencar-nos la cara per la democràcia —¿no els fa vergonya que els australians estiguin presents en les operacions militars de Síria mentre nosaltres ens en mantenim al marge?—. No hi ha ajudat gens, com dic, la manera com les nostres autoritats han solucionat els darrers enrenous. Han carregat el pes als més febles mentre, a sobre, s’ha fet els ulls grossos i s’ha ajudat grollerament les institucions financeres. I tot plegat amb els diners del contribuent. Per acabar-ho d’arrodonir, els polítics que van ajudar a crear aquest enorme Cafarnaüm no han pagat pels mals causats. ¿Com voleu que no sigui tèbia l’opinió pública si aquest nyap és l’expressió de la democràcia a casa nostra? Es pot comprendre que els sàtrapes que es presenten com a semidemòcrates a canvi d’eficàcia i estabilitat gaudeixin al seu país d’una certa admiració —l’exemple d’un Occident ineficaç i inactiu no es pas edificant—. Aquesta ha estat l’excusa per votar Erdogan, que, emulant Putin, va alternant els càrrecs de president i primer ministre per romandre al poder sine die.
La democràcia i la llibertat d’expressió estan molt pitjor ara que fa pocs anys. Uns temps en què l’Estat Islàmic no existia —la institucionalització de l’acció terrorista estava a les beceroles—. Tampoc cap avió amb passatgers holandesos havia estat abatut per armament rus. Ni cap península de Crimea havia estat annexionada. Ni a ningú li passava pel cap donar suport militar al règim d’Al-Assad. I com que no s’ha detectat cap resposta contundent a tot plegat, els nous semidictadors electes van eixamplant l’àmbit d’actuació. Caldrà esperar l’elecció del proper president o presidenta dels Estats Units. Si ells no exerceixen de líder mundial, algú altre, sense control democràtic, pretendrà fer-ho. Ni que sigui, de moment, a nivell regional. Com ja hem pogut comprovar.
