Ucraïna, Gaza i el record del 1914

Quan el canceller alemany Olaf Scholz, en un discurs davant el Parlament el 27 de febrer del 2022, va descriure la invasió russa d'Ucraïna com un zeitenwende (punt d'inflexió), el risc que la guerra s'estengués ja era evident. Però, ¿va anticipar Scholz que assistiríem a una cadena de guerres regionals o que les tensions entre les grans potències començarien a augmentar gairebé diàriament? Lamentablement, aquí és on ens trobem avui.

La guerra d'agressió no provocada del president rus Vladímir Putin va ser simplement la primera peça de dòmino. El 7 d'octubre Hamàs va llançar un brutal atac terrorista contra Israel des de Gaza i va matar 1.400 israelians –la majoria civils– i en va segrestar més de 200 més. ¿Com es podria clavar un cop tan mortal a la potència militar i d'intel·ligència més forta de l'Orient Mitjà? ¿Una organització terrorista com Hamàs pot haver aconseguit aquesta gesta per si sola?

Considereu la precisió de l'atac i tota la planificació que es va dur a terme. Clarament, l'objectiu no era simplement muntar una exhibició sagnant de brutalitat despietada contra civils israelians, inclosos nens i àvies. Més que això, es pretenia reactivar el trauma jueu repetint les atrocitats de l'Holocaust: l'intent dels nazis d'exterminar tot el poble jueu. El missatge per als jueus és que mai no s'haurien de sentir segurs, ni tan sols amb la superioritat militar d'Israel. Per descomptat, Hamàs no està sol a l'hora de perseguir aquest objectiu. Així que, novament, ens hem de preguntar si darrere de l'atac hi havia un estat. Per raons òbvies, les sospites han recaigut sobre l'Iran.

En qualsevol cas, l'atac del 7 d'octubre va deixar tot l'Orient Mitjà a punt d'una gran guerra. Estant en joc la mateixa existència d'Israel, els Estats Units i Europa inevitablement s'hi han vist atrets. Però també d'altres, com la Xina (un important importador d'hidrocarburs iranians), que, segons s'ha informat, ha desplegat vaixells de guerra a la regió.

Per la seva banda, Israel no té gaire més opció que prendre represàlies militars per restaurar el seu poder de dissuasió, encara que aquesta guerra costarà moltes més vides civils i aprofundirà l'odi entre els dos bàndols. Els que van planificar l'operació del 7 d'octubre van comptar sens dubte amb aquest resultat, cosa que suggereix una vegada més que Hamàs no va actuar sol.

Un paral·lelisme sorprenent entre les guerres a Ucraïna i Gaza és que totes dues impliquen una lluita per la mateixa supervivència d'un estat nació existent. Però igualment important és que tots dos confirmen que estem sent testimonis del sorgiment d'un nou ordre mundial. Si bé Occident dona suport ferm a Israel, potències autoritàries com Rússia i la Xina estan prenent de manera oportunista l'altre bàndol, igual que ho fa gran part del Sud Global a causa dels seus propis records traumàtics de la colonització.

Occident no pot acceptar sense més ni més aquesta dinàmica de nosaltres contra la resta, que es va fer massa evident amb l'atac de Putin a Ucraïna. A llarg termini, aquesta polarització geopolítica deixarà tothom en una situació pitjor. Però revertir la tendència requerirà esforços diplomàtics heroics. Com a part essencial del nou ordre mundial, el Sud Global exigeix reconeixement i una cadira a taula.

A més de les guerres a Ucraïna i l'Orient Mitjà, també hi ha la creixent amenaça d'un conflicte militar al mar de la Xina Meridional o l'estret de Taiwan, que involucraria directament dues superpotències: els Estats Units i la Xina. En aquest context, guerres com la que enfronta Armènia i l'Azerbaidjan per l'Alt Karabakh corren el risc de quedar en l'oblit.

Històricament, els esforços per canviar l'equilibri global de poder, o per revisar i imposar un nou ordre internacional, mai no s'han produït sense violència. Això fa que el to cada cop més agressiu amb què es tracten les grans potències sigui encara més preocupant.

El món de la pax americana posterior al 1945 sembla més vulnerable que mai. Més que esperar a veure si finalment s'ensorra per si sola, els seus rivals principals tenen ganes d'explotar les seves evidents debilitats. En la mesura que encara existeix una comunitat internacional, sembla que la seva voluntat de mantenir l'statu quo ha disminuït notablement.

És difícil no pensar en el 1914, quan els esdeveniments van cobrar vida pròpia i van precipitar la guerra mundial. L'honor i l'ambició s'avantposen a la raó, que torna a ser esclava de les passions religioses i nacionalistes. En l'agitació actual albirem un món sense ordre. Els que ridiculitzen el president nord-americà Joe Biden per la seva edat haurien de preguntar-se què passaria si aquesta última crisi a l'Orient Mitjà es desenvolupés sense un lideratge tan prudent i experimentat a la Casa Blanca. El món seria un lloc encara més incert i perillós.

Copyright Project Syndicate