La Xina: ens estem equivocant
La Xina va canviar la seva política de control del covid de manera radical i abrupta a l’inici del 2023. La previsió de recuperació de l’economia xinesa va fer pujar els preus del coure, el ferro, el petroli i altres primeres matèries. Al març, el govern va anunciar un objectiu de creixement per l’economia xinesa del 5% per al 2023. Alguns analistes el van trobar conservador. Al juny es va constatar que el creixement era menor, el contrari del previst.
La inversió en actius fixos es va reduir especialment. El sector privat demostrava la voluntat de mantenir diner líquid per la incertesa del futur. El covid no va fer més que incrementar la inseguretat i reduir més encara la tendència d’alentiment experimentada des de 2015, quan es va iniciar coincidint amb la política intervencionista del president Xi. Alguns analistes pensen que la recuperació no pot venir més que de l’alliberament de l’economia. Un recent treball d’Adam S. Posen al Foreign Affairs ho posa de manifest.
El cànon dels règims autoritaris es repeteix. S’inicia amb el creixement dels negocis que es mantenen lluny de la política –“no facis política i no tindràs problemes”– però, una vegada assegurat un cert suport social, la intervenció autoritària creix. Ha passat a Rússia, a Turquia... arreu. La política confrontacional dels EUA en relació al comerç amb la Xina, especialment en àrees tecnològiques, ha agreujat el problema –però certament menys del que es podia esperar.
Quan el president Xi va arribar al poder, va iniciar una campanya anticorrupció vigorosa, específica i dirigida. Els seus antagonistes al politburó –Bo Xilai n'és el cas paradigmàtic– varen ser esborrats. Va ser una política indiferent per a la població: afectava a pocs i la lluita contra la corrupció sempre és popular. Però era la indicació de la interferència creixent del Partit, que avui és visible de tan evident... i és generalitzada.
La política anticovid ha estat la més abrupta i intransigent del món tant en el seu inici com en el seu final. Una demostració del poder absolut del Partit Comunista. L’economia es va ensorrar. El canvi absolut de política en poques setmanes al final de 2022 es pot veure en part com una resposta a la reacció ciutadana, que es va mostrar incòmoda amb el règim, però, tot i així, aquest canvi sobtat de política ha demostrat la banalitat del Partit, que ha perdut autoritat i ha desfermat inseguretat i desconfiança. La retracció de la inversió ha agreujat la crisi profunda sobre l’habitatge que s’arrossegava del passat. La ciutadania no vol endeutar-se per la inseguretat del futur.
Les polítiques d’estimulació sectorial de l’economia, i fins i tot els crèdits barats i assequibles, no han activat el mercat com es podia esperar. L’endeutament de les empreses no ha augmentat.
La pèrdua de credibilitat d’un règim autoritari, quan té lloc, és un problema que no té fàcil solució. La llei aprovada al Parlament xinès a l’inici de 2023 per facilitar “mesures extraordinàries” ha tingut un efecte bumerang perquè ha augmentat la desconfiança de la població en el marc legal de l’estat.
D’acord amb el Fons Monetari Internacional (FMI), el creixement de l’economia xinesa, que estava previst que fos d'un 4,5% per al 2023, s’ha reduït un 0,5%. L’economia s’ha alentit. La conclusió del govern xinès és previsible: l’economia ha d’estar basada en el sector públic i no en el privat. Podem esperar més intervencionisme, no menys. Des del 2015, la part privada de l’economia s’ha reduït. No és una bona tendència per la competitivitat... malgrat l’opinió del Partit.
L’afebliment econòmic no es traduirà en una pèrdua de poder polític del Partit únic, com ja s’ha demostrat a Rússia i Turquia, però crearà més desconfiança respecte del govern. Els mitjans per controlar la població i modular la seva opinió són avui més eficaços que mai, però les realitats són tossudes i la desconfiança, una vegada iniciada, es torna imparable.
És l’oportunitat d'Occident d’obrir les portes als inversors xinesos, amb cautela pel que fa a la tecnologia, però amb la llibertat per emprendre que no tenen al seu país. Que més empreses i particulars xinesos augmentin les seves inversions als EUA i també a la UE perquè desconfien de l'economia del seu país serà la millor manera d’afeblir el règim dictatorial i de fer-lo evolucionar. Els EUA i la UE en seran directament beneficiats.
La política agressiva del president Trump envers la Xina, seguida en bona mesura pel president Biden, ha estat i és encara un error. Del primer es podia entendre, era un populista i un primari; del segon és més difícil d’acceptar, encara més quan tres anys de política econòmica de confrontació no han produït efectes tangibles. És un camí totalment equivocat que s’ha de corregir.
El 1953 Corea del Nord i del Sud eren un únic estat. 70 anys més tard s’ha posat de manifest quina de les dues economies i règims polítics beneficiava més a la població. A Alemanya, la imatge de la República Federal va fer més per la llibertat a la República Democràtica (DDR) que no pas la propaganda del règim.
La crisi de Gaza i l'interès creixent del Sud Global en la inversió xinesa no fan més que confirmar la necessitat de col·laborar-hi. Sempre és millor una política d’obertura que no de confrontació. Amb la Xina, també.
