La guerra llampec de Vladímir Putin a Ucraïna ja s’ha allargat més de 1.460 dies. Quatre anys de combats han canviat irrevocablement el continent europeu i la naturalesa de la guerra mateixa. Gairebé dos milions de soldats morts, ferits o desapareguts entre els dos bàndols i milions de civils desplaçats són les víctimes directes de la principal guerra terrestre que hi ha hagut al continent europeu des de la Segona Guerra Mundial. I, tot i això, Ucraïna entra en el 5è any d’invasió militar, amb Rússia ocupant únicament un 12% més de territori del que ja controlava abans del 24 de febrer del 2022.
El front de guerra ha quedat pràcticament congelat. Les batalles només determinen avenços o reculades d’uns pocs centenars de metres. Aquelles primeres columnes de blindats han estat substituïdes per una robotització de la violència per control remot que ha canviat la guerra. El camp de batalla ja no està definit per les trinxeres del desgast bèl·lic que pateixen els dos exèrcits. Ja fa més d’un any que el front de guerra és una zona grisa, demarcada pel brunzit dels drons i l’ús de càmeres tèrmiques destinats a la cacera de víctimes civils, de dia o de nit.
La tecnologia ha dictat, des del primer moment, el curs del conflicte. Per això el punt d’inflexió el marcava, fa uns dies, la decisió d’Elon Musk de desconnectar l’exèrcit rus dels satèl·lits de Starlink, que proveeix l’accés a internet arreu d’Ucraïna. Amb l’apagada en les comunicacions russes sobre el terreny, les tropes ucraïneses han protagonitzat una contraofensiva que els ha permès recuperar 260 km² de territori en només dues setmanes. La guerra a Ucraïna s’ha convertit també en un aparador de com les empreses tecnològiques privades estan remodelant la relació entre els governs i un poder militar que integra, cada cop més, la indústria tecnològica en els seus processos de presa de decisions.
La guerra de resistència ucraïnesa ha acabat transformant també el concepte i la percepció de seguretat de bona part del continent europeu: des de la renúncia a neutralitats històriques per part de Suècia o Finlàndia, fins al rearmament actiu d’Alemanya i l’acceleració d’una defensa europea, amb el debat inclòs d’un futur desplegament de tropes per monitorar un hipotètic alto el foc. La Unió Europea es replanteja una arquitectura de seguretat transatlàntica que fa aigües per les amenaces geopolítiques, econòmiques i territorials de Donald Trump. La UE ha mudat de pell, en aquests quatre anys, empesa per la urgència i la sensació de vulnerabilitat. El debat sobre la proliferació s’ha reobert mentre París i Berlín es plantegen la possibilitat d’estendre el paraigua nuclear francès a la resta d’Europa.
L’ofensiva de Vladímir Putin també ha acabat traient de l’ostracisme una futura ampliació de la Unió i, de retruc, ha impactat en els conflictes congelats al continent. Brussel·les ha ofert una perspectiva d'adhesió a Ucraïna, Geòrgia i Moldàvia, mentre que les regions ocupades d'Abkhàzia, Ossètia del Sud i Transnístria estan experimentant un procés d'annexió de facto per part de Rússia.
Mentrestant, la guerra de desgast posa a prova la capacitat de resistència russa. Segons informes dels serveis d’intel·ligència estonians, el complex militar-industrial rus ha multiplicat per 17 la producció de municions d'artilleria des del 2021. Rússia no només ha anat augmentant la seva capacitat armamentística sinó que, a més, en aquests quatre anys, ha adaptat doctrines de seguretat, ha perfeccionat estratègies de combat, i ha signat "tractats estratègics" amb la Xina, l'Iran i Corea del Nord per esquivar sancions occidentals i mantenir l’impuls bèl·lic.
Per això Moscou es permet continuar apostant pel maximalisme, com s’ha vist a les últimes converses de pau entre Rússia, Ucraïna i els Estats Units, celebrades a Ginebra, el 17 i 18 de febrer. Sense avenços i amb la UE, una vegada més, apartada del cor de les discussions sobre el futur de la seguretat continental. El diàleg va servir per constatar les divisions internes a la delegació ucraïnesa sobre la priorització de les negociacions i els costos que estarien disposats a assumir, i la intransigència d’una delegació russa que es va presentar a Ginebra sense cap oferta real, però convençuda que el procés de negociacions és una via més per engrandir la bretxa que ja esquinça l'aliança transatlàntica. Mentrestant, la Casa Blanca busca un alto el foc ràpid que aplani el camí cap a un restabliment de les relacions amb Rússia. Però Ucraïna resisteix. Resisteix en el front de guerra i davant la pressió política que li vol imposar la pau de l’agressor.
