Els ulls de l’ànima
I llavors estàs llegint una novel·la, que algú va escriure en un altre continent, quan tu encara no havies nascut, i tot d’una t’encalles en un paràgraf. El rellegeixes i sents com, a poc a poc, un feix de llum es va obrint pas des de lluny, com si algú avancés cap a tu amb una llanterna gegant a la mà, enfocant-te directament.
I aleshores s’activa a dins teu un engranatge que comença a funcionar primer lentament, després a un cert ritme. Les peces es mouen i, quan encaixen, fan moure una palanca, i aquesta palanca empeny una boleta que cau damunt d’un tobogan i llisca fins a anar a parar a un recipient ple d’aigua.
La pilota esquitxa i es queda allà surant, tranquil·lament. Llavors t’adones que, trenta anys després, has entès quin va ser, exactament, el senyal que et va deixar la mort del teu pare.
Sents per casualitat una cançó que havies oblidat. Els acords són com amics conegudíssims que feia molt de temps que no veies. Els reconeixes, és com si haguessis estat amb ells el dia abans. I passa que de sobte recuperes aquell estat d’ànim fluctuant, les papallones a la boca de l’estómac, la pell encesa amb el mínim contacte.
Els teus sentits s’han posat d’acord per ressuscitar les sensacions de l’enamorament. Ets conscient que si la cançó s’interromp l’encanteri es desfarà. I desitges que Lennon i McCartney tinguessin el costum de fer cançons més llargues.
Et passeges per casa com una bèstia engabiada. El mal de cap no et deixa llegir. Els nervis no et permeten concentrar-te en la música. Tens mal dia. No et ve de gust posar-te a feinejar i, encara menys, estar-te sense fer res.
Fins que t’asseus al sofà i passeges distretament la mirada per la paret que tens al davant, plena de quadres i dibuixos. Alguns els vas heretar dels teus pares, d’altres els heu anat comprant amb els anys. Els que tenen lloc privilegiat són obra d’algun amic pintor. I en un d’aquests, precisament, se t’hi enganxa la mirada.
Se t’encomana l’alegria dels blaus i els verds, repasses el traç agosarat, hi veus detalls que encara no hi havies descobert: aquell núvol que no és ni blanc ni blau, és groc, la palmera que s’inclina cap a la dreta.
Potser l’art no és imprescindible per sobreviure, però t’obre els ulls de l’ànima, excita la memòria i alleuja la tristesa.
