De l’entrevista d’Irene Polo (Barcelona, 1909 - Buenos Aires, 1942) a Pompeu Fabra (Gràcia, 1868 - Prada, 1948) per a L’Opinió (17-X-1933). Fabra presidia la Universitat Autònoma republicana. Fidel a la Generalitat, va ser empresonat en el vapor Uruguay (foto) amb altres autoritats al fracassar la proclama federalista del president Lluís Companys el 6 d’octubre de 1934.
La Universitat Autònoma obrirà aviat, després d’haver estat pedra d’escàndol. Una nova Universitat! La gent no vol coses noves, si no són per divertir-se. [...] Cada novetat és una revolució. [...] La Universitat Autònoma obrirà les seves portes i càtedres el 2 de novembre. Disposada a emprendre una tasca inèdita en l’universitarisme d’Espanya; tasca efectiva, útil, racional, els profits de la qual no tardarem gaire a veure. Cal que tothom se n’adoni i cal explicar en què consistirà la tasca que l’esverament i la incomprensió han desfigurat amb interpretacions estranyes. Així ho explica el president del Patronat de la Universitat Autònoma, l’il·lustre filòleg i catedràtic de Filosofia i Lletres, Pompeu Fabra: –Les reformes que hem introduït a la nostra Universitat –ens diu l’autor del Diccionari de la Llengua Catalana– no violenten ni malmeten res. Són naturals, necessàries. Hem començat per deixar que cada alumne i cada professor expliquin la seva classe o facin preguntes i exercicis en la llengua que vulguin: castellà o català. Si hi ha un professor castellà que no sap la nostra llengua, donarà les seves classes en castellà. Si hi ha un alumne que no parla el català, parlarà i escriurà en la seva llengua i se li contestarà igual. Un dels avantatges de la Universitat Autònoma serà la facultat d’elegir lliurement el seu personal. Els catedràtics nous de la Universitat de Barcelona no entraran, com abans, pel clàssic sistema de la provisió de places per mitjà d’oposicions, sinó que el Patronat triarà entre els especialistes més eminents els encarregats de fundar la cultura del poble. Per exemple: cal posar un professor a la classe de Botànica? Anirem, doncs, a demanar-li si vol ser-ho el doctor Font i Quer, un dels més grans botànics d’Europa. Això permetrà adquirir per a la Universitat la gent més capacitada, més experta, sense cap restricció. Abans, això no es podia fer a Espanya. Únicament Marañón, a Madrid, i jo, a Barcelona, per excepció, fórem afegits al professorat universitari per aquest procediment. Jo vaig ocupar la càtedra de Filosofia i Lletres sense ser de la carrera, puix que la que he cursat és la d’enginyer... Ara, doncs, això es farà normalment a casa nostra. Una mateixa matèria podrà ser explicada per dos professors. Els alumnes triaran el que els vagi millor. La més important de les reformes que hem fet a la Universitat de Barcelona és la supressió d’exàmens. Els “exàmens” han deformat els estudis i els estudiants del nostre país. Tothom sap què fan els estudiants: es passen l’any sense mirar-se un llibre. Quinze dies abans de l’examen, a correcuita, agafen els textos i se’ls empassen. Com que coneixen la mecànica dels exàmens i han anat tantejant els professors, s’encasten a la memòria aquelles coses que calculen que els han de preguntar i ja els teniu que les repeteixen maquinalment. [...] Ara els alumnes hauran d’aprendre realment per tal de poder-se presentar a un examen global sense recitar frases textuals. [...]
