La urgent reforma del finançament municipal

Es denuncia sovint que la política recentralitzadora de l’Estat afecta negativament el poder polític i l’autonomia financera de les autonomies, però cal recordar que també en surten malparats els municipis. El govern espanyol els prohibeix incórrer en dèficit, per la qual cosa han hagut de fer un esforç enorme per ajustar els seus pressupostos, contenint la despesa en un període de crisi que ha minvat substancialment els seus ingressos tributaris. Fins i tot, i malgrat que hi ha municipis amb greus problemes financers, a nivell estatal des del 2012 els governs locals tenen un superàvit de prop del 0,5% del PIB. Amb tot, fa pocs dies l’Autoritat Independent de Responsabilitat Fiscal (Airef) va pronosticar que aquest superàvit pot disminuir el 2016.

Les xifres anteriors indiquen que els governs municipals han hagut d’adaptar-se a la política de dèficit zero, i que ho han hagut de fer contenint les seves despeses i no pas augmentant els seus recursos. Això ha succeït en un període de fort decreixement dels ingressos fiscals i sota un sistema de finançament local molt deficient. El resultat segurament ha comportat una disminució del nivell i la qualitat dels serveis públics locals, quan de fet els municipis són les administracions més pròximes als ciutadans i les que atenen en primera instància les seves demandes de serveis.

El 2014 el govern espanyol va reformar l’administració local mitjançant la llei de racionalitat i sostenibilitat financera de les entitats locals, que va ser durament criticada per recentralitzadora i perquè no abordava el problema principal dels governs municipals, el del seu finançament. Som, doncs, davant d’un problema pendent que cal abordar.

¿Cap on hauria d’evolucionar el finançament municipal? Els sistemes de finançament local dels països europeus són molt diversos. No obstant això, si ens centrem en els impostos, es poden destacar alguns models amb els seus avantatges i inconvenients. Un primer model seria l’anglosaxó, del qual gaudeixen Irlanda i el Regne Unit. El seu sistema tributari es basa en un únic impost, el de la propietat immoble. En aquests països, aquest és un impost potent que dóna estabilitat a la hisenda local, però que li atorga poca flexibilitat, ja que la seva base imposable, en ser un valor cadastral, no evoluciona automàticament al ritme de l’activitat econòmica.

Un segon model és el dels països nòrdics, com ara el de Dinamarca, Suècia o Finlàndia. En aquest cas hi ha també una figura impositiva predominant, o a vegades única, que és l’impost sobre la renda individual. Contràriament al model anglosaxó, aquest és molt flexible. Quan l’economia creix, els ingressos locals també ho fan, però precisament aquesta flexibilitat dóna poca estabilitat, ja que en èpoques de recessió econòmica cauen els ingressos fiscals.

Al meu entendre, un sistema de finançament més equilibrat, és a dir, que té estabilitat i també flexibilitat, és el que tenen els governs locals belgues, austríacs i alemanys. Disposen d’ingressos provinents de la imposició sobre la renda personal, que els atorga flexibilitat, si bé la seva importància relativa no és tan gran com en el cas dels països nòrdics. Així mateix, hi té força rellevància la imposició sobre la propietat immoble, que garanteix estabilitat, però tampoc arriba a tenir el pes del model anglosaxó. La nostra hisenda municipal hauria d’evolucionar cap al model de finançament que tenen els municipis d’aquests tres països europeus.

Actualment, als nostres municipis la imposició sobre la propietat immoble (l’impost sobre béns immobles) és el tribut més important, a molta distància dels altres impostos locals. No obstant això, encara s’hauria de potenciar més, i cal millorar-ne la gestió, principalment pel que fa al cadastre. Al costat d’aquest impost n’hi ha quatre més de molta menys importància; d’alguns se’n podria prescindir, o se’ls hauria de sotmetre a una reforma profunda. En canvi, la imposició sobre la renda individual té una presència residual i només en gaudeixen els municipis més grans (de més de 75.000 habitants). Consisteix en una petita participació (de l’1,6875%) del municipi en el rendiment de l’IRPF. L’objectiu seria generalitzar aquests ingressos a tots els municipis i incrementar-ne el pes, ja que és recomanable que els governs locals, en justa correspondència amb les nombroses accions que duen a terme per fomentar l’economia municipal, participin de la renda generada per aquesta economia. A més, d’aquesta manera els seus recursos serien més flexibles i relacionats amb el creixement econòmic.

La reforma del finançament local és una qüestió urgent que en aquests moments depèn competencialment del govern espanyol. En el context que viu Catalunya, d’inici d’un procés de desconnexió de l’estat espanyol, sembla de poc interès impulsar des de Catalunya una reforma del finançament local a nivell estatal. Per tant, una de les prioritats del nou estat català ha de ser la reforma de l’administració local i del seu finançament. Comencem-hi a pensar des d’ara.