01/01/2021

Vacunes, solidaritat i fronteres

4 min

El 24 de desembre el New York Times publicava un debat entre cinc experts en salut pública sobre els criteris que se seguiran als Estats Units en l’administració de les diferents vacunes contra la covid-19. Crec que l’interès del tema va més enllà de la problemàtica que planteja la pandèmia, però començaré per reproduir algunes de les qüestions que suscita el fet que, almenys durant bona part del 2021, les dosis seran escasses i cal decidir en quin ordre administrar-les.

Una d’elles és si el que és prioritari és salvar vides o salvar anys de vida. És a dir, ¿què hem de prioritzar, salvar la vida d’una persona molt gran -que té moltes probabilitats de morir si s’infecta però a qui estadísticament li queden pocs anys de vida- o la d’una persona que té una probabilitat més baixa de morir però a qui li queden més anys de vida? Afortunadament, un dels participants va indicar que als més grans de 90 anys els queden, de mitjana, quatre anys i mig de vida però tenen vuit vegades més probabilitats de morir que els que en tenen més de 70, a qui els quedarien 15 anys de vida. Per tant, té sentit començar per aquells.

Ara bé, el càlcul anterior no resol el tema de si val la pena administrar una dosi escassa a una persona amb una qualitat de vida molt baixa, i un dels participants adduïa -sense sentenciar- que alguns metges li diuen que ells no tracten malalties tan simples com la pneumònia a persones afectades de demència molt avançada.

Una qüestió típicament americana és la racial. L’edat mitjana dels morts per covid als EUA és de 81 anys entre els blancs, 72 entre els negres i 67 entre els llatins, la qual cosa planteja si no s’haurien de fixar edats diferents per a cada grup a l’hora de prioritzar l’administració de les primeres vacunes. També està establert que la pandèmia té més incidència als barris més desafavorits. No obstant això, cap dels dos criteris es té en compte a l’hora d’establir les prioritats.

Una altra de les qüestions difícils de resoldre resulta ser la definició dels treballadors essencials. No hi ha dubte sobre el personal sanitari i el de les residències geriàtriques, però a partir d’aquí sorgeixen els dubtes. En el cas dels mestres s’addueix, per exemple, que el tancament de les escoles per falta de personal agreujaria la desigualtat entre els alumnes segons el seu accés a mitjans telemàtics i dificultaria l’accés a la feina dels pares.

La conclusió és que és impossible establir una fórmula indiscutible, i el responsable de salut pública de l’estat d’Illinois agraïa que el govern federal hagi establert uns criteris recomanats. No perquè siguin millors que els que ells haurien establert a nivell estatal, sinó perquè simplifiquen la presa de decisions.

Aquesta mena de qüestions es plantegen pel fet que els criteris de distribució són solidaris i no de mercat: vacunarem primer els qui més ho necessiten i no els qui més diners estiguin disposats a pagar. Com que els qui estarien disposats a pagar més coincideixen en general amb els que més impostos han pagat, el criteri que estem seguint no deixa de ser una aplicació pràctica del vell lema socialista: “De cadascú segons les seves possibilitats, a cadascú segons les seves necessitats”.

Ara bé, apliquem aquest magnífic criteri estrictament dins les fronteres nacionals, perquè el primer que hem fet els països rics ha estat comprar tantes dosis com ens ha estat possible, de manera que els habitants de la resta del món hauran d’esperar, per molt grans que siguin o per molt essencial que sigui la seva feina. No sols ens hem assegurat les dosis que necessitem, sinó moltes més (en previsió que alguna vacuna es reveli fallida). Es calcula que la Unió Europea ha adquirit el doble de les dosis que necessita per vacunar tota la seva població, els EUA quatre vegades més i el Canadà fins a sis vegades!

¿Hauríem de sacrificar-nos en solidaritat amb els països del Sud? En un altre article, un economista proposava a The Times permetre que els que vulguin se saltin la cua pagant una quantitat que es destinaria a comprar dosis per a aquells països. Ara bé, en aquest cas, ¿qui pagaria la solidaritat? ¿El ric que voluntàriament desemborsés per avançar-se dins la cua o tots els seus compatriotes que involuntàriament perdrien una posició?

Es tracta d’una manifestació més del dilema que afrontem les societats occidentals, on la solidaritat nacional està essent amenaçada per la solidaritat internacional: les deslocalitzacions industrials, les importacions i les facilitats a la immigració afavoreixen els habitants dels països pobres, però perjudiquen les classes populars autòctones.

Em temo que aquest és el problema més greu que afronten els nostres mecanismes nacionals de solidaritat, i em temo també que hi hem de conviure.

stats