Veneçuela: cop petrolier
Més enllà d'imputar càrrecs per narcotràfic a Maduro, Trump, que té l’avantatge de la claredat, ha dit que busca “recuperar el seu petroli”. Per a Stephen Miller, subcap de gabinet de la Casa Blanca, la nacionalització veneçolana de la indústria petroliera del 1976 va suposar “el més gran robatori registrat de riquesa i propietat estatunidenques”.
Després d’aquesta primera nacionalització, les empreses estrangeres van continuar operant a Veneçuela, fins que l'any 2007 Chávez va fer una segona recuperació que va reforçar el control estatal majoritari de la indústria petroliera. Amb els beneficis obtinguts, Chávez va poder sostenir la revolució bolivariana: un projecte de redistribució massiva que va reduir dràsticament la pobresa. La revolució va gaudir d’un ampli consens popular durant anys, que va permetre frenar el cop d'estat del 2002, impulsat per una oposició de caràcter essencialment antidemocràtic. Sense anar més lluny, la flamant Nobel María Corina Machado assenyalava com a fraudulenta cada nova elecció independentment que les guanyés el chavisme una vegada rere l'altra, fins a l’última del 2024, ja que Maduro no ha aconseguit demostrar el seu triomf.
El procés veneçolà va ser el primer dels governs progressistes llatinoamericans sorgits com a resposta a les devastadores polítiques neoliberals. Al Brasil, l’Argentina, Bolívia i l'Equador, entre d’altres, l’esquerra va ser possible gràcies a l’extractivisme. Els preus de les matèries primeres van permetre la redistribució, però també van impulsar el seu declivi amb la caiguda posterior dels preus a partir del 2014.
A Veneçuela, el chavisme no va aconseguir fer servir aquests recursos per diversificar el sistema productiu, fet que va segellar la seva fragilitat estructural. A això cal sumar-hi la ineficiència, la corrupció i el control militar de bona part de l’economia. Però també les sancions unilaterals estatunidenques, que van bloquejar tota l'economia nacional, especialment la indústria petroliera, que van afectar escassament l’elit governant i que van causar un gran patiment social. La crisi actual es teixeix amb aquests factors i amb la dependència del país cap a la Xina, que explica el cop dels EUA: una feroç competència geopolítica en un tauler en què els EUA es revolten contra la seva pèrdua d’hegemonia mundial.
L’escenari a Veneçuela és descoratjador i un signe dels temps. Independentment de si el cop s’ha fet amb el beneplàcit d’un sector del chavisme, el resultat és el mateix: un govern totalment subsumit als interessos dels EUA i del capital transnacional. Quan Maduro va ser capturat, ja estava mancat del suport majoritari dels veneçolans, a conseqüència de múltiples factors que inclouen la feroç repressió desfermada al país i l'abandonament de les polítiques progressistes. Avui l'Amèrica Llatina s’inclina cap a governs dretistes o ultres, mentre Trump impulsa un model d’imperialisme en què els autòcrates xinesos, russos i americans, envoltats d’oligarquies multimilionàries, es reparteixen el món i els seus recursos en àrees d’influència.
