La Venta
“Saps quin restaurant tanca? La Venta”, em va dir un destacadíssim prohom de l’Ajuntament de Barcelona. La Venta és, per fer servir l’expressió de moda d’aquests dies, un restaurant “emblemàtic”. És el que hi ha just al costat del Mervellé, el bar de la cançó del Loquillo. Va obrir l’any 75, va viure l’esplendor dels 80, però, últimament, no parava de perdre clients i diners. En saber la notícia, hi vaig anar, plena de nostàlgia, per acomiadar-me’n. Vaig demanar per l’amo (a qui no coneixia) i aleshores em va explicar que no. Que ja no tancava, perquè un inversor havia decidit reflotar-lo. El lloc és esplèndid i els treballadors gent amb 30 anys d’experiència. Per tant, el que havia fet era canviar la carta, la manera de cuinar, els proveïdors. En un mes, els clients han tornat.
Parlem aquests dies dels establiments (hi torno, a fer servir la paraula) emblemàtics de Barcelona que potser hauran de plegar. El Indio, el colmado Quílez, la pastisseria La Colmena... Alguns semblen més fàcils de salvar que d’altres. Pocs de nosaltres comprarem roba per fer-nos vestits a El Indio i seria una catàstrofe que la botiga es convertís, per exemple, en un outlet del dissenyador Valentino. Per molts caramels de La Colmena que comprem, difícilment els ajudarem a pagar un lloguer de 10.000 euros al mes. Per això és just parlar del cas de La Venta, que s’ha salvat i molt bé. Ara, per exemple, hi ha una carta de vins molt acceptable i transversal, on s’hi pot trobar vi del gust clàssic d’una mena de client, però també coses modernes per a gent com jo. Es nota que allà hi ha algú que pensa. Ara tenen embotits molt, molt bons i un pa amb tomàquet fantàstic. (Per exemple, abans, el pa amb tomàquet el feien amb pinzell.) Vaig menjar un simple lluç arrebossat amb maionesa que hi cantaven els àngels i un carpaccio de veritat, com no n’he menjat cap altre a Barcelona. I unes postres increïbles. Em sembla una gran notícia.
