I la veritat? I l’ideal?

En la seva obra Els espectres, Ibsen, en un moment que dos personatges han de prendre una decisió molt rellevant, fa que culminin la seva confrontació interpel·lant-se mútuament amb dues preguntes: un li diu a l’altre “Però, i la veritat?”, i l’altre li contesta “Però, i l’ideal?” Dues preguntes que, plantejades enfrontades, porten a un desenllaç letal per a tots dos.

Deixem aquí Ibsen i els seus drames, i preguntem-nos si aquesta tensió entre l’ideal i la veritat no és precisament el que estructura molts dels debats sobiranistes a Catalunya. Acostem-nos-hi per un camí tal vegada esbiaixat: en l’últim any i mig, a causa del nostre ofici universitari, hem hagut de participar en diverses trobades acadèmiques a Europa, Llatinoamèrica i els Estats Units. Com és fàcil d’imaginar les estones lliures les havíem de dedicar a respondre preguntes i preguntes de persones interessades en el que estava passant a Catalunya. Encara que la comunitat acadèmica només és representativa d’ella mateixa, les conclusions més habituals d’aquestes converses anaven totes en la mateixa direcció.

Res a dir sobre el moviment independentista, ans al contrari. En general simpatia, comprensió i una àmplia coincidència en el fet que, vist com les gasta l’estat espanyol, ells serien els primers a voler marxar. Però, al final, sempre totes les simpaties s’aturaven en tres objeccions substancials. En primer lloc: l’independentisme no ha passat mai del cinquanta per cent. Aquesta és una dada que també forma part de la veritat del Procés. El valor d’Antonio Baños el 2015 amb la seva famosa frase que constatava que s’havien guanyat les eleccions però s’havia perdut el plebiscit es va fondre com un bolado. I, ja que aquesta partida s’ha jugat sovint a Twitter, li va passar per sobre com un tsunami el pitjor hashtag que ha produït el sobiranisme: #tenimpressa. L’altra objecció és el rebuig que genera la unilateralitat, i més quan no es pot acreditar que té un suport social incontrovertible. El sobiranisme pot merèixer totes les simpaties, i tothom està d’acord a blasmar l’actuació de l’estat espanyol, però davant d’aquestes dues realitats la constatació és que la complicitat i la solidaritat difícilment es convertiran en suport polític. I la conclusió era sempre la mateixa: us ho heu plantejat, això?

I després hi ha l’horror de l’1-O, per a tanta gent veritablement moment fundacional d’un punt d’inflexió, de no retorn i de fi de la innocència política, especialment per a les generacions d’entre 18 i 40 anys. A l’1-O s’hi suma la constatació que l’estructura profunda de l’Estat té vida pròpia, que pot ser implacable quan disfressa la venjança d’escarment judicial i que no coneix els escrúpols perquè, com va dir el director d’un diari espanyol, “ por encima de la verdad está la unidad de España ”. I el 3-O va ser l’Estat en persona qui va decretar que més de dos milions de catalans quedaven esborrats, que el que pensessin i defensessin se n’anava claveguera avall, i que a partir d’aquell moment passava a ser legítima tota iniciativa orientada a escapçar-los i fondre’ls com a moviment. L’1-O és, sens dubte, un referent i una clau d’interpretació política, moral, social, existencial… I ho és de manera probablement irreversible. Però tercera objecció: des del que es va aconseguir l’1-O no es pot voler legitimar cap mandat sobre cap república perquè no compleix els requeriments que se li demanarien.

Això ha fet que el sobiranisme, a banda d’altres febleses derivades de l’acció estatal, s’hagi vist progressivament empès a una dissociació entre dues agendes: l’agenda de l’autoafirmació i l’agenda del reconeixement (polític), que s’interpel·len mútuament amb la pregunta per l’ideal i la pregunta per la veritat. I en aquest itinerari s’ha anat jivaritzant la política. El pitjor enemic de l’ideal i de la veritat, de tots dos, és una certa pulsió antipolítica del sobiranisme, viscuda com una manera de liquidar la complexitat mitjançant el #tenimpressa i oblidant que el contrari de la mala política és la bona política i no l’antipolítica que converteix progressivament en prescindibles els polítics. Això ho han vist des del primer moment els Llarenas de torn, escapçant obscenament els lideratges polítics, perquè saben perfectament que l’autoafirmació sense reconeixement polític tard o d’hora s’afebleix (i per això és pura pornografia incitar els Llarenas o dir amb la boca petita que el que fan no ens agrada i és desproporcionat).

Però, perquè hi hagi reconeixement polític, la paradoxa actual és que s’ha de repolititzar el sobiranisme i fer política per damunt de la tàctica. És una caricatura, però diguem-ho així: de vegades ha semblat que l’única resposta a la pregunta de per què voleu la independència és… perquè volem ser independents. Sense parlar de política i també de polítiques, l’autoafirmació no pot esperar cap mena de reconeixement i, amb el pas del temps, pot quedar reduïda a unes periòdiques performances de carrer, amb el risc que els carrers siguin nostres (frase que caldria anar esborrant, per cert, perquè són de tothom), però que només ho siguin els carrers.

Ara que es parla tant de recosir, el que ens temem és que si creix la dissociació entre l’ideal i la veritat el que costarà de recosir serà el catalanisme.

Més continguts de