Avui m’ha preguntat si era veritat. Té nou anys, és el meu fill i no m’agrada explicar-li mentides. Més ben dit, no m’agrada dir-n’hi més de les convenients, com que l’any que ve el Barça guanyarà la Champions o que no em fa cap por un soroll estrany en la foscor de la nit. Al pati de l’escola, entre confidències, el seu millor amic li ha revelat com anava la història. Vol la confirmació oficial, ara que per a ell la veracitat de les coses encara passa pel que saben els pares.
De sobte, un pare, un fill i la veritat. El primer que em passa pel cap és fingir un desmai que m’estalviï el tràngol. Encara arrossego el trauma d’ El rei lleó, que anys enrere vèiem en loop infinit. Invariablement, després de l’estampida de nyus, aquell cadell humà m’interrogava sobre què li havia passat al pare d’en Simba. “Res, res... Que li han fet tan mal, que s’ha quedat adormit”, aclaria jo, traient ferro i esquivant conceptes luctuosos. La mare de la criatura -sort d’ella!- m’esbroncava. Els nens són petits, no idiotes. Entenen millor les coses si se’ls hi expliquen amb naturalitat. I adormir-se després que una bandada de rumiants li passi pel damunt no és gens natural.
Fins que no es qüestionen, les coses no són ni veritat ni mentida. Ara ell, amb aquells ulls desconcertats, espera una resposta. Busca la revelació amb què farà el primer pas en la pèrdua de la màgia i la innocència infantils. Una veritat que és també la primera ploma de les ales que algun dia li permetran volar sol. M’adono de la importància del moment perquè m’estic posant fastigosament poètic. I dramàtic. Em consolo pensant que la veritat depèn de qui te l’explica. Faig el cor fort i em decideixo: li diré la veritat al meu fill. I la veritat és que la seva mare li explicarà tot molt millor que jo. I que ara mateix estic una mica marejat i me’n vaig a desmaiar-me una estona.
