Quan una dona protagonitza un fet, el discurs públic versarà sobre el seu cos i la seva psicologia, com si fos una emanació al servei de la fantasia masculina. Categoritzar les dones com a “monstruoses” és una estratègia de distorsió dels fets i de misogínia clàssica. En una mateixa setmana, Donald Trump ha anomenat Greta Thunberg "boja", "problemàtica", "airada", "enfurismada", i la plana major de l’alt-right catalana li dedicava a Eva Piquer, que ha presentat el seu llibre Difamació, adjectius com "feble" o "furiosa". Per què una dona furiosa els resulta tan amenaçadora? Per què aquest gest d’infantilitzar les dones com si no fossin sobiranes de les seves accions? La dona furiosa és una dona incontrolable, insubordinable al cabdill o a la lògica militar del control. La dona airada organitza les raons des de la força i el discurs, no des dels atributs que, tradicionalment, s’han associat a les dones, com la compassió, la discreció o el sentimentalisme.
Greta Thunberg acabava de ser alliberada de la presó de màxima seguretat israeliana Ketziot. Arribava seriosa, pronunciant un discurs que emfatitzava que el fet important no era ella, sinó els milers de palestins assassinats, condemnats a la fam o a la presó davant la inacció dels governs. El discurs paternalista de Trump indicava que Thunberg necessitava veure un metge perquè no podia controlar la seva "ira", la seva "bogeria". La dona que no es controla és un error del sistema. John Berger diu a Modos de ver que ser dona ha estat néixer per ser mantinguda pels homes dins un espai prèviament assignat. La dona sempre s’ha de contemplar i jutjar, fins i tot quan creua l’habitació o plora per la mort del seu pare. La dona és la tutelada, com resava el franquisme.
El 1900 el neuròleg P.J. Moebius escrivia La inferioritat mental de la dona, inspirat per textos com La mujer normal, la criminal y la prostituta, de Cesare Lombroso. Alhora, la conservadora societat victoriana va inventar la "histèria femenina" com una manera de recloure les dones en una categoria vinculada amb la malaltia, la desviació i la inutilitat. Segons George Didi-Huberman, els histèrics pateixen de reminiscències, és a dir, de traumes o records dolorosos mal resolts. Des d’aquest punt de vista, l’home exerceix una doble violència: imprimint una experiència dolorosa i, alhora, culpabilitzant el subjecte que la pateix per manifestar, corporalment i expressivament, aquest desajustament. La histèria es curava a través de procediments com la hipnosi, les neteges vaginals o la histerectomia (l’extirpació de l’úter). Així, la suposada malaltia era indestriable del cos de la dona com a instrument del qual l’home podia disposar a voluntat. No cal anar fins al segle XIX. També aquest octubre, estaments religiosos i polítics vinculats al PP de Madrid i a Vox van començar a parlar del "trastorn postavortament" que, suposadament, incloïa la depressió, l’ansietat, el consum de drogues i alcohol i els pensaments suïcides. Aquesta mentida forma part de la mateixa història que Silvia Federici situa al segle XVI, quan es va viure una involució quant als drets sobre els cossos de les dones. La tutela responia a l’acumulació capitalista: la dona havia de ser un instrument de reproducció demogràfica, de provisió de mà d’obra. Els metges, llavors, van substituir a les parteres, "els úters es van transformar en territoris polítics", diu Federici. Així veiem com els homes s’han fet seu el dret a decidir, no només sobre la descripció dels cossos de les dones, sinó sobre la seva manipulació.
Gisèle Pelicot va ser drogada i violada pel seu marit al llarg de deu anys, juntament amb més de cinquanta homes. Tots ells van ser portats a judici. També aquesta setmana hem vist Pelicot tornar als tribunals, ja que un dels acusats, Husamettin Dogan, va recórrer la sentència dient que havia estat "víctima" del Sr. Pelicot. La resposta de Gisèle va ser: "Víctima de què? L’única víctima en aquesta sala soc jo. Assumeix la responsabilitat dels teus actes i deixa d’escudar-te en la teva covardia". En aquest context la paraula víctima adquireix tot un nou sentit. Ja no és allò que subratlla el cos danyat, maculat, sinó la manifestació d’una lluita per poder jutjar l’altre, una lluita per la restauració dels fets i del llenguatge, i amb això, de la dignitat. Dir, com fan Pelicot o Thunberg, o escriure, com fan moltes, és important. Després vindrà la promoció, la indústria de l’atenció pública, el galliner... però això no desvirtua el gest de recuperar el poder d’enunciar i denunciar les vexacions masclistes. El mateix Didi-Huberman, quan va estudiar els camps de concentració, va destacar que el que havien fet els nazis era un infern fabricat per homes per fer desaparèixer la llengua de les seves víctimes. Els contextos no són comparables, però en tots els casos la paraula es posa en joc. Impedir la parla o cancel·lar implica acceptar que aquesta cancel·lació pugui ser usada a discreció. Per això recuperar la llengua a través del testimoni és fonamental. Thunberg i Pelicot no parpellegen a l’hora de parlar, eviten qualsevol somriure complaent, no admeten condescendència ni victimisme, venen de la seva obstinació, són esgarriacries –com diria Sara Ahmed–; reafirmen la vida mostrant-se disposades a consumir-se a si mateixes, a donar-se il·limitadament, a cremar en sacrifici –com diria Bataille–; la seva força rau no en exercir el poder sinó en declarar-lo fútil. Un sacrifici gens balder, una predicació exemplar. Si aquests testimonis impressionen és perquè entreveus el dolor del qual provenen i la seva decisió de buidar tota la seva casuística particular per elevar-la al rang general, allà on els cossos de tantes dones són convocats, totes les ferides que existien abans de mi –per parafrasejar Hélène Cixous i Laura Llevadot–, de nosaltres. Per què una dona ferida que parla clar resulta tan amenaçadora, fins al punt de demanar-ne la reclusió mèdica? Tota impugnació històrica fa por, perquè si bé no pot eliminar la violència, sí que n’erosiona, a poc a poc, els fonaments.
