L’ASSASSINAT del nen de Vícar és un fet tristíssim i dolorós. I el dolor demana respecte. Amb l’antecedent dels fets d’Alcàsser a la memòria, el temor era que a la tristesa pels fets s’hi sumés la tristesa per algunes reaccions. Pel que fa als mitjans de comunicació, diria que no han arribat a la morbositat del cas Alcàsser, tot i que en alguns moments s’hi han acostat. Pitjors m’han semblat algunes reaccions al carrer i a la política. Al carrer hem vist imatges de manifestacions que figura que eren de dol on personatges incomprensiblement somrients duien pancartes que demanaven la mort immediata de l’assassina, barrejant actituds de linxament de western amb estètiques de trobada de hooligans. En la política ha estat indigna la immediata explotació del cas per alguns dirigents del PP, que l’han aprofitat per fer campanya a favor seu i de la posició -només compartida amb Ciutadans- de no derogar la presó permanent revisable, tal com demanen els grups de l’oposició, que tenen majoria al Parlament espanyol. Si hi ha d’haver un debat sobre aquesta qüestió no sembla el millor moment ni sembla decent excitar l’opinió i instrumentalitzar-la. De vegades els politòlegs no es posen d’acord en la definició de populisme. Doncs populisme és això.