La vida (no) segueix igual

MAS. Sovint la reacció de l’altre ens indica el que està passant. L’emprenyament de la premsa i els partits contraris al sobiranisme posen de manifest que, malgrat tots els inconvenients, l’acord d’aquest dissabte és una bona notícia per al Procés. Els retrets del món de Podem a la CUP demostren que el problema real no era el cap d’Artur Mas, sinó l’acord entre sobiranistes. Aquest era el pitjor malson d’uns i altres, de la mateixa manera que la convocatòria electoral era el pitjor malson per a CDC (cosa que, al cap i a la fi, ha obligat Mas a renunciar a la presidència). L’acord té tres virtuts fonamentals: permet tirar endavant la legislatura, garanteix l’estabilitat parlamentària i manté estalvi el gran patrimoni de l’independentisme català, que és el resultat del 27-S. És la base per posar-se a treballar. Artur Mas deixa el càrrec, cosa que no li estalviarà l’escarni públic que la caverna fa temps que li ha preparat. La CUP ja té el seu trofeu, però en paga un preu molt alt; pel camí ha quedat dividida (i deprimida). En canvi, CDC té l’oportunitat -potser l’última- de refundar-se i tallar amarres amb el pujolisme. Entre els uns i els altres, ERC queda reforçada, amb Oriol Junqueras com a previsible home fort del nou govern.

CICATRIUS. Ha arribat un cop més el desitjat acord d’última hora, el happy end a què la frivolitat política del país ens té acostumats. Però els signants hi arriben exhausts, llepant-se les ferides que s’han infringit mútuament, amb retrets, comptes pendents i moltes cicatrius. També entre els socis de Junts pel Sí. Però potser és millor que sigui així. Al carrer, el sobiranisme pot ser una revolta de somriures, però en la vida política és millor el realisme, el recompte exacte d’efectius, les decisions fredes i calculades, l’entesa entre els que no es cauen bé. Per això és tan important que la caiguda de Mas s’hagi compensat amb un acord d’estabilitat que prendrà a la CUP (crec que per sempre més) la clau del botó nuclear. El nou executiu de Carles Puigdemont podrà governar amb serenitat, i farà bé de posar l’accent a gestionar el present amb eficàcia i sensibilitat social, per prestigiar de nou tant la Generalitat com el sobiranisme -entès com a eina de construcció i de progrés-. Ja no hi ha marge per mantenir-se al poder només pensant en Ítaca.

REFLEXIÓ. Si finalment hagués petat tot i s’haguessin convocat eleccions, demanaria a Junts pel Sí i la CUP que no cometessin l’error d’estripar-ho tot, inclosos els consensos bàsics sobre el futur polític del país. Com que finalment hi ha acord, em veig en l’obligació de demanar el contrari: que ningú no tingui la temptació de tirar endavant com si els últims tres mesos no hagués passat res. Les ferides hi són, els resultats del 20-D també. Cal intentar complir el mandat del Parlament, aprofitant si cal l’impàs polític espanyol; però no renunciar a eixamplar el consens ni a buscar el diàleg dins i fora de Catalunya. En aquest sentit, és molt important saber com veuen la nova situació Ada Colau i els dirigents d’En Comú Podem. Una de les virtuts de l’acord d’avui és que, amb un Govern independentista, el referèndum ja no podrà ser només una pastanaga electoral.