Violència a les fronteres
Les fronteres d’Europa s’han convertit en una zona de repressió i violència. Mesos d’investigació periodística han documentat com patrulles armades, formades presumptament per forces especials de Croàcia i Grècia, reprimeixen a cops grups de migrants als qui obliguen a retrocedir per la força cap a Bòsnia; maltracten refugiats afganesos i pakistanesos que volen demanar asil a la Unió Europea, o empenyen embarcacions atapeïdes de gent cap a aigües internacionals al mar Egeu i les abandonen a la seva sort.
Darrere d’aquestes unitats especials, amb passamuntanyes, ulleres de sol i sense identificació, s’amaga també la brutalitat sistèmica de la política migratòria europea: la utilització de fons comunitaris -que financen les operacions de control de fronteres- per violar la legislació humanitària internacional.
La Comissió Europea anunciava, la setmana passada, l’obertura d’una investigació per buscar unes evidències que una aliança de periodistes de diversos països europeus ha pogut registrar i documentar durant mesos. Devolucions en calent que se sumen a les ja denunciades per altres organitzacions internacionals, com les gairebé 35.000 persones que, segons les Nacions Unides, han estat víctimes, des del 2019, d’expulsions en alta mar que els han barrat el pas a Europa per enviar-les a Líbia. Frontex deixa en mans dels guardacostes libis l’enviament dels interceptats cap a un país que és un forat negre per als drets humans i on els fons europeus alimenten “un sistema criminal d’abusos”, com han denunciat reiteradament algunes ONG com Metges Sense Fronteres.
Encara que les xifres d’arribades siguin reiteradament baixes i que la pandèmia hagi frenat de manera dràstica els fluxos per les rutes principals cap a la Unió Europea, cada nou episodi d’entrada -ja sigui per Bielorússia, pel Marroc o per Turquia- es magnifica. La instrumentalització de la migració s’ha convertit en una arma política efectiva, dins i fora de les fronteres de la UE.
DESPLAÇAMENTS. Els murs s’han convertit en límits icònics de separació entre els de dins i els de fora. Espais on s’escenifica una territorialitat que s’aplica sobretot a les persones més fràgils d’un món que ha globalitzat els moviments de mercaderies i capitals.
El president dels Estats Units, Joe Biden, va haver de sortir fa uns dies a demanar disculpes per les imatges d’agents fronterers de Texas a cavall entre migrants haitians colpejant-los amb cordes com si fossin bestiar. L’administració Biden va accelerar la maquinària de les deportacions per desmuntar l’improvisat campament de Del Río, on el mes passat van arribar més de 14.000 persones, la majoria provinents d’Haití, però també de Cuba, Veneçuela o Nicaragua. Milers de persones convençudes que és millor la incertesa que els espera que no pas tot el que han deixat enrere.
És un moviment imparable. Un informe publicat aquest estiu pel Consell Danès pels Refugiats assegura que, en l’última dècada, el nombre de població desplaçada per la força al món ha passat de 43 milions a més de 82 milions el 2020, i continua augmentant. Segons les Nacions Unides, en aquests moments hi ha 235 milions de persones que necessiten ajuda humanitària. Abans de la pandèmia eren 168 milions, i el 2012, poc més de 62 milions. Darrere d’aquestes fugides forçades hi ha, cada cop més, amenaces que no s’aturen a les fronteres. Però els governs s’aferren als murs i al control d’aquests marges geogràfics, convertits en escenografies carregades de política on s’estan sacrificant drets i oportunitats.
