Vladímir Putin i el risc de la Tercera Guerra Mundial

4 min

La invasió russa d’Ucraïna que comença el 24 de febrer suposa l’inici d’una Tercera Guerra Mundial que pot destruir la civilització. La invasió va anar precedida d’una llarga reunió entre el president rus, Vladímir Putin, i el seu homòleg xinès, Xi Jinping, el 4 de febrer, dia d’inici de les celebracions per l’any nou lunar xinès i dels Jocs Olímpics d’Hivern a Pequín. Al final de la reunió, tots dos van publicar un document de 5.000 paraules, redactat amb molta cura, amb l’anunci d’una estreta aliança entre els dos països. El document és més contundent que qualsevol tractat i segurament va requerir negociacions detallades prèvies.

Que Xi hagi donat a Putin una aparent carta blanca per a la invasió i guerra contra Ucraïna em va agafar per sorpresa. Ha d’estar molt segur que la seva confirmació com a governant vitalici de la Xina d’aquí uns mesos és una mera formalitat. Després de concentrar tot el poder a les seves mans, Xi ha preparat amb cura l’escenari per elevar-se al nivell de Mao Zedong i Deng Xiaoping.

Amb el suport de Xi, Putin es va llançar a fer realitat el seu somni amb una brutalitat increïble. Ja proper a l’edat de 70 anys, pensa que si ha de deixar una marca a la història de Rússia, és ara o mai. Però la seva idea sobre quin és el lloc de Rússia al món està distorsionada. Sembla creure que el poble rus necessita un tsar a qui seguir cegament. Aquesta idea representa el contrari d’una societat democràtica i distorsiona l’“ànima” russa, que és emocional fins al sentimentalisme.

Durant la meva infància vaig tenir moltes ocasions de parlar amb soldats russos que ocupaven Hongria el 1945. Vaig aprendre que compartiran fins a l’últim tros de pa amb algú que els caigui bé. Després, als inicis dels vuitanta, em vaig embarcar en allò que anomeno la meva filantropia política.

El primer que vaig fer va ser crear una fundació a la meva Hongria natal; després vaig tenir participació activa en la desintegració de l’imperi soviètic, que ja havia començat quan Mikhaïl Gorbatxov va pujar al poder, el 1985. Vaig establir una fundació a Rússia, i després a cadascun dels estats successors. A Ucraïna ho vaig fer fins i tot abans que es convertís en un país independent. També vaig visitar la Xina el 1984, on vaig ser el primer estranger al qual es va permetre crear una fundació (la vaig tancar el 1989, just abans de la matança de la plaça Tiananmen).

No conec Putin en persona, però he observat el seu ascens amb molta atenció, conscient del seu caràcter despietat. No va vacil·lar a l’hora de reduir a runa la capital de Txetxènia (Grozni), i ara amenaça amb fer el mateix amb Kíiv.

Putin ja no és la persona astuta i prudent que va ser com a agent del KGB. Ara té una idea fixa i sembla que ha perdut el contacte amb la realitat. És evident que ha jutjat malament la situació a Ucraïna. Esperava que els ucraïnesos russoparlants rebessin els soldats russos amb els braços oberts, però s’han comportat igual que els que parlen ucraïnès. La població ucraïnesa ha organitzat una resistència increïblement valenta contra forces molt superiors.

El juliol del 2021 Putin va publicar un llarg assaig en què sostenia que, en realitat, russos i ucraïnesos són un sol poble, i que els ucraïnesos estan sota l’engany d’agitadors neonazis. La primera part de l’argument no està desproveïda de justificació històrica, ja que Kíiv va ser la seu original de l’Església Ortodoxa Russa. Però en la segona part el que s’enganya és Putin. I ho hauria de saber. Molts ucraïnesos van lluitar amb coratge durant les protestes de l’Euromaidan el 2014.

Els fets del 2014 van enfurismar Putin. Però quan va ordenar a l’exèrcit rus atacar els seus germans ucraïnesos, l’actuació militar va ser deficient; i en això hi té molt a veure la corrupció en l’atorgament de contractes de defensa. Tot i això, en comptes de culpar-se a si mateix, tot indica que Putin s’ha tornat literalment boig. Ha decidit castigar Ucraïna per fer-li front, i sembla estar actuant sense límits. Ha llançat al combat tot l’exèrcit rus, passant per alt totes les regles de la guerra; en particular, amb els seus bombardejos indiscriminats contra la població civil, que han fet diana en nombrosos hospitals i han fet malbé la xarxa elèctrica de la qual depèn la central nuclear de Txernòbil (ara ocupada per forces russes). A l’assetjada Mariúpol, 400.000 persones han estat gairebé una setmana sense aigua ni aliments.

És molt possible que Rússia perdi la guerra. Els Estats Units i la Unió Europea estan enviant armes a Ucraïna, i hi ha intents de comprar avions de combat MiG de fabricació russa, que els pilots ucraïnesos coneixen, i que poden canviar la situació del tot. Sigui quin sigui el resultat, Putin ha obrat meravelles pel que fa a enfortir la determinació i unitat de la UE.

Mentrestant, sembla que Xi s’ha adonat que Putin està fora de control. El 8 de març, l’endemà que el ministre xinès d’Assumptes Exteriors, Wang Yi, insistís que l’amistat entre la Xina i Rússia continua sent “forta com una roca”, Xi va telefonar al president francès, Emmanuel Macron, i al canceller alemany, Olaf Scholz, per transmetre’ls el seu suport en els esforços de pacificació que estan tirant endavant i demanar “màxima contenció” a la guerra, per evitar una crisi humanitària.

És dubtós que Putin satisfaci aquests desitjos. Només podem esperar que tots dos siguin desallotjats del poder abans que destrueixin la nostra civilització.