El vodevil del Senat
Si fa un parell de setmanes el Partit Popular va convertir els carrers de Barcelona en un plató per criticar l’amnistia i Pedro Sánchez, ara ha sigut el torn del Senat. Aquest dijous, aprofitant la majoria absoluta que tenen els populars a la cambra, s’hi ha reunit la comissió de presidents autonòmics per parlar i posicionar-se sobre una possible llei d’amnistia de la qual, a hores d’ara, tothom parla, però ningú no ha vist.
Una vegada més, el PP ha tornat a fer una exhibició de la seva falta de projecte polític. No hi ha cap idea en positiu. Tot el que diuen i defensen és en contraposició a alguna cosa. De sempre, la dreta ha construït el seu discurs polític sobre la base dels atacs a Catalunya i als elements que configuren la nació catalana, amb una especial obsessió per la llengua. El denominador comú de la seva posició sempre ha estat defensar Espanya d’alguna amenaça i dels enemics de la pàtria. Podien ser els rojos, els maçons o els separatistes, o tots alhora, però sempre han apuntalat el discurs en l’immobilisme i la intransigència.
El PP necessita el conflicte per definir-se. Ho vam veure, per exemple, amb el final del terrorisme d’ETA, en què van fer tot el possible per tirar aigua al vi quan sortosament els terroristes van deixar les armes. Semblava que contra ETA vivien políticament millor, i no van tenir cap mirament a utilitzar de manera partidista el terrorisme. L’exemple més flagrant van ser els atemptats de l’11-M del 2004, en què, amb José María Aznar a la presidència del govern, van mentir descaradament sobre l’autoria per aprofitar-se de la tragèdia.
Al llarg de la història ha estat una constant l’ús de la catalanofòbia per mobilitzar el seu electorat. Atacar i marginar la nostra llengua, titllar els catalans d’insolidaris tot i que suporten un empobridor dèficit fiscal i utilitzar la repressió com a forma de combatre la discrepància política ha estat el manual d’actuació de la dreta. I ara continua, amb el pretext de l’amnistia, utilitzant el conflicte polític per titllar els socialistes i Pedro Sánchez de traïdors que es venen la pàtria per assegurar-se la cadira.
El vodevil del Senat d’aquest dijous ha estat un monòleg del PP. Els presidents autonòmics del PSOE no hi han participat argumentant l’ús partidista dels populars, però també és cert que, si ho haguessin fet, haurien ajudat a posar de manifest la seva feblesa política en l’àmbit autonòmic, perquè, a hores d’ara, només presideixen els governs de Castella-la Manxa, Astúries i Navarra.
En canvi, qui sí que ha volgut fer-se sentir ha estat el president de la Generalitat de Catalunya. Pere Aragonès ha fet bé de posar el contrapunt al monòleg del PP. I ho ha fet amb una intervenció contundent, denunciant que al Partit Popular no li importa res del que passa a Catalunya. Tant li fa el dèficit fiscal i el desastre de Rodalies. Per al PP, Catalunya només és munició per a la batalla permanent amb el PSOE pel control del poder de l’Estat. Tot el que diuen i fan està en la lògica de recuperar la Moncloa i, ara, el debat d’una possible llei d’amnistia és metralla política que posen al servei dels interessos de partit.
Està clar que el PP se sent més còmode portant als tribunals les qüestions que s’han de resoldre en l’àmbit de la política que no pas desfent el camí que ells van iniciar l’any 2017 passant la pilota als tribunals. Van preferir el Codi Penal que el debat polític, també des del convenciment que juguen amb avantatge.
Tothom parla d’amnistia, però està pendent d’aclarir-se quin contingut tindrà si finalment s’arriba a concretar. ¿Abastarà el miler llarg de persones encausades per la seva activitat política o es limitarà a unes poques dotzenes? Encara no ho sabem, però el que va començar amb els indults i la derogació del delicte de sedició, que ha representat el reconeixement de la necessitat de corregir una sentència injusta dictada pel Tribunal Suprem, ara ha de culminar arxivant totes les causes de persecució política.
Com subratllava el president de la Generalitat en la seva intervenció, és imprescindible retornar les qüestions de naturalesa política al terreny de la política, i l’amnistia ha de ser l’instrument que ho faci possible. Per al PP, això és una rendició, però el conflicte polític que existeix entre Catalunya i l’Estat no es resoldrà amb el Codi Penal ni amb cap sentència de cap tribunal. Al Senat, això no ho volien sentir. Prefereixen els monòlegs en què tots estan d’acord i es van donant la raó entre ells, però calia dir alt i clar que la demanda legítima d’una part molt important dels ciutadans de Catalunya s’ha de plantejar i discutir en l’àmbit de la política. Amb arguments i amb urnes.
