Bon dia 29/09/2022

Vaig ser votant de l’1 d’Octubre

2 min

Aquesta nit fa cinc anys, milers de persones a tot Catalunya van entrar a dormir a les escoles. I d’allà ja no se’n van moure fins al vespre de l’1 d’Octubre, si és que abans no van ser desallotjades a empentes i cops de porra per la policia atracada al moll de Barcelona, mentre resistien els atacs informàtics a aquell inoblidable cens universal. Porres contra urnes. El bàndol de la dignitat està clar. Un pres polític va dir-me un dia: “Només hem conegut deu dies d’unitat independentista, els que van del 20 de setembre a l’1 d’octubre”.

Avui, el record d’aquell dia va lligat al resultat final d’aquell octubre, i, per tant, és un record, agre, divisiu i carregat de retrets, del qual encara estem patint les conseqüències, com estem veient aquests dies. I ja no som com érem, aquells votants de l’1 d’Octubre. Encara una part va revoltar-se als carrers per la sentència del Procés, però ara som una societat desmobilitzada per la repressió de l’Estat i la divisió interna, i castigada per la pandèmia i una guerra a Europa.

Algú pot dir que recordar admirativament l’1 d’Octubre és col·locar aquella data a la llista de derrotes glorioses a la qual pertany fins i tot la festa nacional del país. Clàssic dels catalans. Però aquest algú ho dirà des del cinisme i amagarà el respecte que li causa que més de dos milions de persones s’atrevissin a pensar per elles mateixes, s’organitzessin eficaçment, vencessin la por, suportessin la violència de l’Estat i defensessin drets civils universals, amb una maduresa cívica i democràtica inigualada. Per això hi ha tant d’interès a menystenir aquell dia, tot el contrari dels que cinc anys després miren enrere i diuen amb orgull “Jo vaig ser votant de l’1 d’Octubre”.

Antoni Bassas és periodista
stats