El xampany

Amb tota la meva empatia pels escriptors que beuen alcohol (Shakespeare, Cheever, Parker, Bukowski, Amis pare i fill...), em compro l’últim llibre de l’Amélie Nothomb, que sempre he seguit. No és que m’agradi llegir els autors que beuen. És que els autors que beuen m’agraden. Vaig aficionar-me al Campari per Los caballitos de Tarquinia de la Duras i estimo el Gimlet gràcies a Chandler. Nothomb, al llibre (en primera persona), explica el seu gust pel xampany.

Però parlem del que beu i com. Perquè comença explicant que per arribar a l’estat d’embriaguesa “és bo fer abans un dejú com els xamans”. No dic que no. Però com que n’he llegit Biografia de la gana i conec la seva perversa relació amb el menjar, em sembla més aviat una excusa que una raó. Per tant, declara que quan li posen una copa menysprea els cacauets o el que hi hagi “per picar” (jo ho adoro!). Però potser per això, quan explica les seves borratxeres, no puc evitar un somriure immens. Es compra una ampolla de Vídua Clicquot, se la beu i acaba tombada al llit, sense que les cames l’obeeixin. Gairebé l’abraçaria. “Només” amb una ampolla ja es tomba, doncs. Com la gent normal.

Per al meu gust les ampolles de xampany que prefereix no són dolentes però tampoc massa memorables. Laurent-Perrier, Moët, Taittinger, Krug o Roederer (bé, aquest sí que m’esponja el cor)... Mai té en compte la marca o la forma de les copes (en un episodi beu a morro de l’ampolla) i prefereix sempre el líquid molt fred. Mai una magnum. I sempre en bistrots anodins. Mai un bar de vins (tants que n’hi ha a París). És simptomàtic, en aquest sentit, quan diu que busca un restaurant per sopar el 31 de desembre i no en troba cap perquè tot és ple. Això vol dir que no té cap amic restaurador o cambrer que la pugui col·locar. I si no el té és perquè no en gasta. Menjar la destorba. Per això beure li agrada d’una altra manera. Suposo que jo beuria xampany encara que no emborratxés. Perquè jo correria encara que engreixés.